Sant Lluís contra sant Jordi

La més bella festa del lli­bre

A mi, aquesta omni­presència de sant Lluís a la Cata­lu­nya Nord podria omplir-me de goig onomàstic i, tot i pro­fes­sar un dis­cret ate­isme, em seria fàcil fer-ne el meu el sant doble­ment pre­di­lecte. No puc, però. I quan explico aquesta història per aquí dalt, en par­ti­cu­lar a gent de les lle­tres fran­ce­ses que miren la lite­ra­tura cata­lana amb feliç menys­preu, intento veure si des­trio als ulls dels meus inter­lo­cu­tors una petita ombra. L'ombra d'una pre­missa de dubte sobre les bones inten­ci­ons i els mètodes exem­plars emprats pels fran­ce­sos. A vega­des, entre­veig aquesta ombra, però, és clar, és una ombra fugis­sera i aviat torna la llum ence­ga­dora de la cer­tesa que França sem­pre actua a fi de bé. I jo, que intento no ser ran­cuniós, he de reconèixer que em costa per­do­nar que, per culpa de l'obses­siva uni­for­mit­zació cul­tu­ral, men­tal i lingüística que impera a França segle rere segle, hagi pas­sat tants anys sense saber qui era sant Jordi i igno­rant-ho tot de la seva cata­lana festa. Tenia, a tocar, la més gran i més bella festa del lli­bre del món i no ho sabia.

Hi penso cada any i cada any sento el mateix pes­sic d'amar­gor, per sort ràpida­ment esvaïda per la joiosa festa i l'orgull de ser-ne partícip, un entre tants. Aquest 23 d'abril, però, per pri­mer cop des de fa anys, no aniré a Bar­ce­lona ni com a escrip­tor ni com a lec­tor, i ales­ho­res, és clar, em costa més escam­par aquesta recança. Hi vindré l'any vinent, espero, i ales­ho­res, si algun peri­o­dista bar­ce­loní em fa la pre­gunta de sem­pre (i segur que algun me la farà): “És impor­tant, per a tu, aquesta festa?”, res­pondré allò que res­ponc sem­pre: que mai no arri­baré a dir a quin punt em sento orgullós de fer part del poble que ha inven­tat aquesta festa del lli­bre, que cap altra no pot igua­lar ni, pro­ba­ble­ment, no podrà igua­lar mai; que si els musul­mans tenen l'obli­gació d'anar a la Meca una vegada a la vida, també una vegada a la vida qual­se­vol amant dels lli­bres de qual­se­vol nació, llen­gua i religió hau­ria de venir a Bar­ce­lona un 23 d'abril; i que jo, si calgués (aquí exa­gero una mica, però l'exa­ge­ració sol agra­dar als peri­o­dis­tes), vin­dria a peu des del meu poblet del Ros­selló. A l'església del meu poblet, hi ha una estàtua de sant Lluís –hau­ria de dir de saint Louis– de guix gas­tat i des­co­lo­rit. No li parlo, no em parla, però deu saber que m'agra­da­ria pre­gar-li de tor­nar-se'n a ca seva, per poder col·locar sant Jordi allà on li per­toca ser. No puc, però em que­den els lli­bres i em queda aquest país, que només per haver sabut crear una festa tan mera­ve­llosa ja mereix ser un país ple i lliure.