L'alcalde i l'‘stripteaseuse'

A Figue­res, un espec­ta­cle de Fires anodí, kitsch i sen­ti­men­tal ha faci­li­tat un aspecte ignot d'una per­so­na­li­tat pública. El tea­tre El Jardí ofe­reix Ven al Para­lelo, frag­ments del que s'havia repre­sen­tat a l'ídem bar­ce­loní; lle­vat de les noies i els boys, el que passa a l'esce­nari podria ingres­sar per­fec­ta­ment al museu de la cosa: l'avi dels acu­dits els explica sense ni actu­a­lit­zar Guàrdia Civil per Mos­sos. Arriba el torn de l'strip­te­a­seuse, i la noia baixa a fer unes con­tor­si­ons al pas­sadís de pla­tea i, de pas­sada, ullar quin mas­cle arros­se­garà a l'esce­nari per fer xis­clar les àvies del casal de jubi­lats. Veu tres homes junts i, reso­luda, estira el pri­mer –Santi Vila– que, estu­pe­facte, acaba asse­gut a la cadira de l'escena. En segons la noia li treu l'ame­ri­cana, li des­corda la camisa, li toca el paquet, li treu el cin­turó, li frega els pits pel nas, se li asseu a la falda... La tem­pe­ra­tura i la cridòria de les clas­ses pas­si­ves aug­menta, i l'alcalde dibuixa unes expres­si­ons noves, des­co­ne­gu­des, total­ment inèdites fins i tot per als que el conei­xen des de la pri­mera comunió. Poder ser tes­ti­mo­nis d'uns ins­tants d'inse­gu­re­tat per la sor­presa en un home acos­tu­mat a l'elegància dialèctica i al domini de l'escena pública ha estat un obse­qui ino­pi­nat, però sobre­tot ens ha ense­nyat i alliçonat, diria que tant que con­vin­dria que ens sor­pren­gues­sin amb tot­hom que té ascendència sobre la nos­tra vida admi­nis­tra­tiva i que ens mos­tra només l'aplom abúlic –i no ho dic per en Santi.