Pigmalió

Han sor­tit publi­ca­des les Car­tes a Mercè Rodo­reda, les car­tes que l'escrip­tor Armand Obi­ols va escriure durant trenta anys a la gran novel·lista i com­pa­nya sen­ti­men­tal seva. A mi aquest lli­bre em fa una mica d'ànsia, perquè la relació d'aques­tes dues per­so­nes va ser anòmala, plena de vicis­si­tuds, espe­res, tro­ba­des i sepa­ra­ci­ons... Un pati­ment, segur. Però també em fa una mica d'ànsia perquè la figura del Pig­malió –és el que diuen que va ser l'Obi­ols per a la Rodo­reda– no m'acaba de fer el pes. Que jo sàpiga, els Pig­ma­li­ons cone­guts sem­pre són homes i les Eli­zes (lle­giu el Pig­malió de B. Shaw) sem­pre són dones. En el cas de l'Obi­ols, va ser un gran crític de l'obra de la seva com­pa­nya però ell va escriure molt poc: bus­car l'excel·lència el devia para­lit­zar. Però tot i això aquest lli­bre s'ha de lle­gir perquè la Rodo­reda és una gran escrip­tora que va escriure en la nos­tra llen­gua obres impres­cin­di­bles.

Sí, les car­tes estan en decadència, i perquè no es per­din del tot i la gent, sobre­tot els joves, tro­bin el gust i la moti­vació d'escriure'n, els Amics de la Unesco de Girona fa anys que han inclòs amb encert les car­tes manus­cri­tes en el seu car­tell de pre­mis. Com que només s'aprèn a escriure lle­gint, i només s'apre­nen els meca­nis­mes de les obres literàries fixant-se en altres obres, era evi­dent que els escri­vents més joves havien lle­git poques car­tes en sa vida. Pot­ser no n'havien rebut mai cap. Hi havia tex­tos que eren instàncies, redac­ci­ons, resums de Viquipèdia, però car­tes, allò que és un escriu per comu­ni­car a un altre no tant una notícia com un sen­ti­ment o un estat d'ànim, allò que sem­pre és una pre­gunta que vol una res­posta... car­tes, dic, ben poques. Perquè una carta o és íntima o no és res. El tema d'enguany tam­poc hi aju­dava; tocava par­lar d'Els bos­cos i, és clar, escriure a un bosc no és gaire natu­ral. Però cal insis­tir-hi i n'han d'apren­dre. Esta­ria bé que pares, avis o padrins –els hem de bus­car feina, als padrins!-, els n'escrivíssim alguna. Quina sor­presa que tin­drien! Fa tanta il·lusió, rebre un sobre amb el teu nom escrit a mà! No hi ha res més per­so­nal, més únic. A dins hi pot haver mil històries, mil seduc­ci­ons. Això sí que fa som­niar.