L'inimitable no és canonitzable

He lle­git el dis­curs que Benet XVI pro­nuncià en l'acte de bea­ti­fi­cació del papa Wojtyla. Es tracta d'un panegíric que supera de molt els més con­ven­ci­o­nals. El bota­fu­meiro de la cate­dral de San­ti­ago hau­ria fet la mateixa feina i hau­ria resul­tat menys tòxic. Benet XVI sap millor que ningú que en la vida i mira­cles de Wojtyla no tot és llum, sinó que hi ha també mol­tes ombres. I algu­nes no són menys enllu­er­na­do­res que les llums. Només cal recor­dar que, poc després de ser inves­tit, el mateix Benet XVI va lamen­tar la molta brutícia que havia tro­bat en l'Església. La mateixa que ell, d'acord amb el papa Wojtyla, havia anat arxi­vant al seu des­patx. Em refe­reixo als casos de pederàstia, sege­llats pel “secret pon­ti­fici”. Amb això sol en feia prou per mos­trar-se més cau­telós en els elo­gis. Tot el que fa referència al papa Wojtyla és sis­temàtica­ment sobre­di­men­si­o­nat. La teràpia d'auto­es­tima que neces­sita l'Església, segons es diu, és la recu­pe­ració del Con­cili Vaticà II. El propòsit de Joan XXIII en con­vo­car-lo era acon­se­guir que l'Església fos capaç de com­pren­dre el món, i en con­seqüència capaç d'esti­mar-lo, i no al revés: que el món com­pren­gui l'Església i estimi el papa per damunt de tot. D'això se'n diu papa­la­tria, l'única heret­gia que Rat­zin­ger no ha sabut detec­tar mai, pre­ci­sa­ment perquè ell també la pro­fessa, i ben fer­vo­ro­sa­ment, per cert. El dis­curs de diu­menge pas­sat n'és una bona mos­tra. Ara entenc la seva pressa per rein­cor­po­rar a l'Església els cismàtics lefebv­ris­tes, cosa que al seu moment no vaig saber com­pren­dre. Ara sí: la seva funció és man­te­nir-se en la radi­ca­li­tat, per tal que Benet XVI sem­bli mode­rat. Però com­bre­guen amb la mateixa roda de molí: tot val quan es tracta de fer de l'Església el melic del món. El poder que tots els pode­ro­sos han de reconèixer si es volen sal­var. I a l'Església, pre­gunto, qui la salva? Qui la salva de la seva afecció al poder, que Jesús tan detes­tava? A l'Església, diuen els ateus, no la salva ni Déu. I amb això sol ja demos­tren que no són tan ateus com sem­bla. Els ateus som nosal­tres, que neces­si­tem ídols per man­te­nir la fe. Wojtyla, en vida, ja era un ídol, un super­man. I ara, ja és un déu: un papa únic, irre­pe­ti­ble, i com a tal, ini­mi­ta­ble. I si és ini­mi­ta­ble, ales­ho­res no és cano­nit­za­ble, ja que l'antinòmia, en aquest cas, no pot ser més evi­dent.