El Madrid

Aquest Madrid d'ara em fa la llàstima d'un infant petar­rell que no pot mamar de dida. A començaments del segle XX el govern de Madrid s'havia que­dat en calçotets amb les glòries impe­ri­als a can taps. Però la chu­lapa ballava el xotis i dos cata­lans fun­da­ven el Madrid que havia de ser tan reial. Reba­tua redell, que no obli­din qui els va parir.

Sense pena ni glòria, el Madrid aviat fou reial sense tocar cam­pa­nes. Als anys vint, els dos pollas­tres eren el Barça del Sami­tier i l'Ath­le­tic de Bil­bao. L'any 1929 el Barça gua­nyava la pri­mera lliga de la història. Al Bil­bao eren onze lle­ons, i del Madrid, reial o no, no en vaig sen­tir a par­lar mai.

Amb la República, la cat­xonda del poble i el xotis van fer la pri­mera mili­o­nada de la història del fut­bol. El Madrid va com­prar, com qui diu, tot l'equip naci­o­nal, s'ho havia de men­jar tot. El Betis va gua­nyar la lliga.

Aca­bada la guerra, els vic­to­ri­o­sos volien fer fonedís el Barça, sal­vat pel marquès de la Mesa de Asta, avui obli­dat per fran­quista, i fou quan del ven­tre d'aquell món remo­gut, amb Espa­nya arra­co­nada per tot­hom, el Franco va encar­re­gar a un gallec com ell que fes un equip de fut­bol pro­te­git per totes les pro­tec­ci­ons, i fou el reialíssim que les gua­nyava totes. En aque­lles glòries pre­po­tents, al Barça no li va tocar cap altre paper que fer d'esco­la­net bon minyó i aguan­tar uns reflis que s'inven­ta­ven penals. Ep. Aquell equip del Madrid era glòria meres­cu­da­ment. Sal­tem temps. Entre la veri­ta­ble dic­ta­dura i la falsa democràcia que va venir després, Madrid es va tor­nar un mons­tre pre­po­tent, i ves que tot d'una va sor­tir el Barça amb qua­tre juga­dors com qua­tre coni­llets de bosc i va donar a Espa­nya la copa del món i ho va gua­nyar tot a fili­grana.

Ja hi som. Només fal­tava aquell por­tuguès que les diu tal­ment li vénen, i ja tenim la gresca feta. Jo no sé què en pen­seu, però els qua­tre par­tits que hem hagut de viure no han estat fut­bol. Han estat la caça del conill a per­di­go­na­des, però, ves per on, han gua­nyat els coni­llets.

No m'allargo més. L'esport exi­geix saber gua­nyar sense humi­liar el vençut i saber per­dre sense fer rebe­que­ries.