Lòrca

Ma tia Car­men vivia a Llorca. Que ales­ho­res era Lòrca, sense la dobla ela però amb un rotundíssim accent obert que en aque­lla ciu­tat mur­ci­ana ningú no sabia pro­nun­ciar. En la meua infan­tesa Llorca, que en diem ara, era una mena de baula per­duda entre l'Anda­lu­sia on res­ta­ven alguns des­co­ne­guts avant­pas­sats i la Cos­tera valen­ci­ana d'on els Par­tal veníem i creixíem. Ma tia Car­men vivia amb el seu home, invàlid i molt tan­cat en ell mateix i amb la meua cosina Jua­nita. Jua­nita era una xiqueta esbo­jar­rada i exces­siva que en aquells anys, però, resul­tava diver­tida i fins i tot interes­sant.

Algun estiu m'hi van por­tar a pas­sar-hi uns dies. En tinc un record remot, com en blanc-i-negre. Una casa molt fosca, una glo­ri­eta justa de mida, uns car­rers estètica­ment molt limi­tats i tot de gent que par­lava en cas­tellà. Perquè a Llorca vaig veure i viure per pri­mer vegada en un lloc on la gent par­lava cas­tellà i això no dei­xava de sob­tar-me. Encara que fóra, com vaig saber després, un cas­tellà ben pecu­liar, far­cit de cata­la­nis­mes.

Parle de la meua infan­tesa, de fa dècades. Jo no sé res de la Llorca d'avui. Ma tia morí fa anys i de la resta en sé ben poca cosa. Alguna nota molt de tant en tant, una tele­fo­nada esca­dus­sera. Però això no em va treure l'ensurt l'altre dia, quan hi va haver el ter­ratrèmol. Perquè la geo­gra­fia sem­pre se t'arrapa a la pell i no ho vaig poder evi­tar. Aque­lla Llorca de què parlàvem els peri­o­dis­tes era també la meua Lòrca i encara que el record siga tan difu­mi­nat encara forma part de mi i em des­perta sen­sa­ci­ons. Si haguera pas­sat a Águi­las, a Car­ta­gena o a Múrcia mateix segu­ra­ment no m'hau­ria cri­dat tant l'atenció. Però uns dies d'infan­tesa, una tia, unes imat­ges pròpies mar­quen la diferència.

Som el que recor­dem. Sem­pre tei­xim un fil que ens va por­tant de casa a casa, de nom a nom, de poble a poble. Un revolt de car­re­tera és dife­rent d'un altre perquè allà passa alguna cosa. Un cam­pa­nar el reco­nei­xem i si cau ens sem­bla que cau part de nosal­tres també. Segur que hi ha una expli­cació química d'això, alguna relació amb l'ADN que ens ha fet part de l'evo­lució. Deu ser una de les tan­tes tram­pes que la natura ens ha parat per poder fer-nos per­so­nes. Ho accepte. I em val, en aquest cas, per a plànyer els morts i desit­jar sort als vius. No com una xifra, com un càlcul fred. Sinó com uns con­vis­cuts, remots però con­vis­cuts.