És la dignitat, estúpid!

Les revol­tes de la pri­ma­vera àrab pre­sen­ten, més enllà de les par­ti­cu­la­ri­tats soci­als, històriques, cul­tu­rals i polítiques de cada país que els con­fe­rei­xen la seva espe­ci­fi­ci­tat i les fan dife­rents, alguns trets comuns que expli­quen l'efecte dominó o de con­tagi: rebuig de les dic­ta­du­res i dels règims auto­ri­ta­ris, con­vo­catòria d'elec­ci­ons lliu­res i tran­sició a la democràcia, joves pre­pa­rats –en molts casos uni­ver­si­ta­ris– però sense horitzó de futur que recla­men recu­pe­rar una dig­ni­tat segres­tada per les dures con­di­ci­ons d'uns mer­cats que els con­dem­nen a l'emi­gració, l'atur i la indigència.

Europa mira les revol­tes àrabs amb certa inqui­e­tud –temor per les con­seqüències geo­polítiques i migratòries a la Medi­terrània que ha por­tat a enfor­tir el con­cepte d'Europa for­ta­lesa–, però, també, amb certa con­des­cendència i dis­tan­ci­a­ment: això només passa en països on no exis­teix l'estat de dret ni es garan­tei­xen els valors i els prin­ci­pis democràtics. Sens dubte, a la UE no que­den dic­ta­du­res per com­ba­tre, ni règims auto­ri­ta­ris, se cele­bren elec­ci­ons en lli­ber­tat regu­lar­ment i no hi ha tran­si­ci­ons a la democràcia pen­dents –qüestió dife­rent són les naci­ons sense estat que recla­men més auto­go­vern o l'apli­cació del dret a l'auto­de­ter­mi­nació–. I, tan­ma­teix, resta una simi­li­tud que, a casa nos­tra, la crisi econòmica fa cada dia més evi­dent: gene­ra­ci­ons de joves molt pre­pa­rats que sovint no tro­ben feina.

En el cas de Cata­lu­nya –i d'Espa­nya– la situ­ació fa temps que resulta alar­mant: un atur juve­nil entorn del 40-45%; fuga de talents, que han supo­sat una forta inversió pública en la seva pre­pa­ració, cap a eco­no­mies més desen­vo­lu­pa­des (EUA, Ale­ma­nya...) que dema­nen tre­ball qua­li­fi­cat; impos­si­bi­li­tat d'inde­pen­dit­zar-se de la família i d'acce­dir a un habi­tatge en con­di­ci­ons; manca d'horitzó de futur..., de tal manera que molts ana­lis­tes comen­cen a par­lar d'una o diver­ses gene­ra­ci­ons per­du­des. Cer­ta­ment, les acam­pa­des a la plaça de Cata­lu­nya o a la Puerta del Sol tenen poc a veure amb les revol­tes àrabs, però com­par­tei­xen un fons de ràbia i de dig­ni­tat per­duda que les apro­xima. També com­par­tei­xen el mis­sat­ger i el fòrum de debat: les xar­xes soci­als.

Diu­menge se cele­bren elec­ci­ons muni­ci­pals, les més pro­pe­res al ciu­tadà i, en certa mesura, les més direc­tes per la pro­xi­mi­tat entre repre­sen­tants i repre­sen­tats. En els pro­gra­mes polítics dels dife­rents can­di­dats no hi ha gai­res sor­pre­ses. Són pre­vi­si­bles. En els eslògans de cam­pa­nya tam­poc. Més aviat al con­trari: cada vegada sonen més insul­sos i buits de con­tin­gut. Així serà difícil res­pon­dre a les peti­ci­ons dels acam­pats i d'una gran part d'una població ate­mo­rida i empo­brida per la crisi econòmica i des­con­fi­ada davant del crei­xent autisme que emana dels par­tits polítics.

Tam­poc pre­o­cu­parà que l'abs­tenció vagi a l'alça perquè a la fi tots els grups podran can­tar alguna victòria. I la sen­sació de camí sense sor­tida, de lent enfon­sa­ment, de Tita­nic, aug­men­tarà: empre­ses que tan­quen, mit­jans de comu­ni­cació en difi­cul­tats, atu­rats que han esgo­tat tots els sub­si­dis pos­si­bles, incre­ment del nom­bre de famílies sota el llin­dar de la pobresa, estu­di­ants sense futur, reducció de les pres­ta­ci­ons soci­als i dels ser­veis públics (sani­tat, edu­cació, trans­ports...), pro­jec­tes de noves infra­es­truc­tu­res para­lit­zats, etc. I crei­xerà la indig­nació, a l'espera que un polític creïble, ima­gi­na­tiu, capaç de gene­rar il·lusió i espe­rança ens tre­gui d'aquest mal­son amb una pro­posta afir­ma­tiva, en posi­tiu (yes), col·lec­tiva, que impli­qui tot­hom (we), i que expressi volun­tat de futur (can). Algun polític que enten­gui que el que està en joc és la dig­ni­tat de tot un seguit de gene­ra­ci­ons i de tot un poble.