Després del benestar

En el dar­rer fes­ti­val de Canes va pre­sen­tar-se Les nei­ges du Kilid­man­jaro, de Robert Gue­di­guian. Mal­grat que el títol faci referència a una mítica pel·lícula de Henry King, ins­pi­rada en tex­tos de Hemingway i inter­pre­tada per Gre­gory Peck i Ava Gard­ner, la pel·lícula de Gue­di­guian no passa ni a Àfrica, ni té res a veure amb l'espe­rit bohemi de l'ano­me­nada lost gene­ra­tion. Gue­di­guian parla bàsica­ment de la crisi. Al començament veiem com una empresa portuària de Mar­se­lla deci­deix aco­mi­a­dar algun dels seus tre­ba­lla­dors, entre ells un vell llui­ta­dor comu­nista i un jove acos­tu­mat als tre­balls ines­ta­bles. El vell comu­nista que és a punt de jubi­lar-se deci­deix viure del sub­sidi i cele­brar els seus vint-i-cinc anys de casa­ment. Un dia, però, és atra­cat al ves­pre per uns enca­put­xats. L'home es dedica a bus­car pis­tes del roba­tori i acaba a anant a parar a casa del jove. Quan li pre­gunta per què el va robar, aquest es mos­tra con­tun­dent i l'acusa de petit burgès. Recri­mina a la gent de certa gene­ració haver pogut viure en el benes­tar, haver tin­gut un tre­ball fix i poder gau­dir de sub­si­dis mèdics cada cop que tenia algun pro­blema. El jove per­tany a una nova gene­ració, en què la idea del tre­ball fix ja no exis­teix i on les pers­pec­ti­ves de futur són incer­tes. El vell comu­nista no entén la situ­ació, afirma que sem­pre ha inten­tat estar al cos­tat dels febles i que mai s'havia sen­tit com un petit burgès.

La metàfora que ens pro­posa Gue­di­guian crec que ens pot ser útil per enten­dre mol­tes de les coses que pas­sen aquests dies amb les mani­fes­ta­ci­ons dels “indig­nats”. Els que ja tenim una certa edat, tenim tre­ball fix i hem gau­dit els bene­fi­cis de la soci­e­tat del benes­tar podem sen­tir-nos soli­da­ris amb els joves però fins ara hem cres­cut en un món plàcid on ha estat pos­si­ble pen­sar en el futur. Ara, el pro­blema més greu que el des­encís, radica que la ines­ta­bi­li­tat no es troba ali­men­tada per cap idea plàcida de futur i això genera angoixa. Com es pot res­pon­dre a tot això? Crec que l'única alter­na­tiva és el com­promís, enten­dre, com afirma Jac­ques Rancière, que en uns moments de crisi de la política s'ha d'apos­tar per allò polític. I no és cap con­tra­dicció. Rancière entén allò polític com una forma de par­ti­ci­pació en la soci­e­tat, d'impli­cació com a mem­bres d'una col·lec­ti­vi­tat per bus­car solu­ci­ons comu­nes i sor­tir de l'indi­vi­du­a­lisme que és el que acaba ofe­gant el futur.