Sentint l'assaig del pianista

Una de les poques sor­pre­ses que m'ha donat la vida, no sé si uni­ver­sal o raresa meva, és la poca capa­ci­tat d'acu­mu­lació que he des­co­bert que tinc. Pas­sat l'opti­misme fàcil de la joven­tut, ara que em sem­bla que començo a intuir per on van els trets, jura­ria que amb els anys no he acu­mu­lat res: ni diners, ni amis­tats, ni cer­te­ses, ni res. Els lli­bres i arti­cles que escric, al cap d'un temps ja no els con­si­dero meus, perquè no seria capaç de rees­criure'ls: els tex­tos són fruit d'unes cir­cumstàncies i les cir­cumstàncies sem­pre són irre­pe­ti­bles. M'he anat fent cons­ci­ent del pes de la cir­cumstància o, al con­trari, he apro­fun­dit en la meva per­sona i, doncs, la meva migra­desa. És llei de vida, anar arrau­lint-se com un poll, cada vegada més petit, fins a la des­a­pa­rició?

Suposo. Però em sorprèn la falta d'acu­mu­lació de records, que la memòria se m'esborri sense parar, com una purga inter­mi­na­ble que em separa i m'alli­bera dels records d'èpoques sen­ce­res de la meva vida. De vega­des em vénen records tan tènues que no sé si real­ment allò em va pas­sar o ho he somiat. No sé si vaig arri­bar a abraçar-la, aque­lla dona, i la veri­tat és que m'agra­da­ria molt saber-ho. Desen­ga­nya't, em dic, que si fos impor­tant te'n recor­da­ries. O ha dei­xat de ser impor­tant per culpa de la des­memòria?

Havia estat mai en aquest poble? Aquest lli­bre, l'he lle­git? L'havia trac­tada, abans, aquesta per­sona? De què la conec?

Són els anys, però no per dege­ne­ració ni malal­tia, sinó per un refi­na­ment para­do­xal de la memòria, que em per­met des­co­brir fils de records tan prims que es tren­quen quan els començo a esti­rar. Podria ser que fos­sin inven­tats. Aquest refi­na­ment em fa rebus­car per din­tre el cap amb el neguit d'un cocaïnòman, obro tants calai­xos que per força me'n trobo de buits, calai­xos impos­si­bles d'esti­rar del tot, d'enor­mes que són. Hi cabria un camp sen­cer. I en aquests erms s'hi ins­tal·len circs de tres pis­tes, amb ele­fants que ballen, lle­ons que es dei­xen domar, pallas­sos que encara tenen gràcia, il·lusi­o­nis­tes que ja no fan trucs suats i admi­ra­bles esca­pis­tes i con­tor­si­o­nis­tes.

Escric això tenint pre­sent que aquest diu­menge torna a ser jor­nada elec­to­ral, unes elec­ci­ons del bra­cet d'uns movi­ments de pro­testa que han hagut de fer-se al marge seu perquè la nos­tra democràcia no és capaç d'assi­mi­lar-los. Espa­nya m'ha sem­blat un altre cop com un país sense memòria, situat al pri­mer món però amb unes minus­va­li­de­ses polítiques que obli­guen periòdica­ment els des­con­tents a moure's fora de la lega­li­tat. Llei de par­tits, reta­llada esta­tutària, pro­hi­bició de l'acam­pada... I a cap polític se li va acu­dir una reforma, i la tensió porta una altra vegada al record de les famo­ses dues espa­nyes, la dolenta i la pit­jor.

Tant aques­tes ter­res com jo podem obli­dar cadascú la seva història, i qui sap si al cap­da­vall això no és bo i neces­sari. Però tant pel cor com pel cap jo m'esti­ma­ria més un anar fent pre­vi­si­ble i edu­cat, a poc a poc i amb bona lle­tra, a l'altre extrem de l'ai al cor.

D'acord, Toni. Collo­nut. Molt ben dit. I ara que has bui­dat el pap i has dei­xat anar això tan impor­tant que havies de dir sobre la gran festa de la democràcia d'avui i l'spa­nish revo­lu­tion, què tal una cer­vesa, o fins i tot dues? Te les podries pren­dre en una ter­ras­seta, amb aquest sol. Ima­gina't! I has vist que les gui­ris ja han començat a cir­cu­lar? I aques­tes cam­pis­tes amb pan­ta­lons curts? Au va, no dis­si­mu­lis.