Interessos

Avui fa exac­ta­ment sis anys vaig anar a casa­ment a Nova York. Es casa­ven l'Andrew, amb qui havíem estat com­panys de doc­to­rat, i la JK, una noia core­ana que ell havia cone­gut per inter­net quan vivia a Caro­lina del Nord. Jo m'havia fet més o menys amic de l'Andrew perquè era el fill gran d'una família jueva de l'Upper East Side. El seu pare era un advo­cat espe­ci­a­lit­zat en ban­car­ro­tes i la seva mare era inves­ti­ga­dora al Metro­po­li­tan Museum of Art i espe­ci­a­lit­zada en pin­tura fran­cesa del segle XIX. Eren una família este­re­o­ti­pada d'una pel·lícula de Woody Allen. Com que a Nova York només hi havia anat com a turista, vaig cal­cu­lar que a través de l'Andrew podria acce­dir a algun dels espais tan inac­ces­si­bles de la ciu­tat.

Efec­ti­va­ment, com que vaig ser un dels padrins del nuvi (o best man), vaig pas­sar un parell de dies als espais de la família de l'Andrew: el pis sumptuós a Park Ave­nue, el des­patx del pare a davant del Cen­tral Park i diver­sos res­tau­rants. El dia abans del casa­ment vam fer un sopar amb els cli­ents més impor­tants del seu pare. Em va tocar seure amb un empre­sari de Bos­ton i la seva esposa, un agent immo­bi­li­ari de Califòrnia i un ban­quer de Texas i la seva esposa i la seva filla. Els de Texas eren amics de la família Bush i la filla com­par­tia pis amb la filla del pre­si­dent, la Bar­bara, al Gre­enwich Village. Tot tras­pu­ava diner i, en un moment del sopar, el pare de l'Andrew els va dir: “Si ara sou aquí és perquè quan ens vam conèixer estàveu arruïnats”, i tots van riure i alhora s'odi­a­ven.

Jo també vaig voler fer nego­cis amb una noia core­ana amiga de la núvia. Vaig pas­sar força hores interes­sant-me per la seva vida, però quan li vaig dir si volia anar a un hotel em va dir que no. La núvia era molt més guapa que el nuvi i, natu­ral­ment, al cap de pocs anys, tan bon punt ella va acon­se­guir la naci­o­na­li­tat ame­ri­cana i va tenir una filla que sem­pre tindrà uns avis rics, es van sepa­rar. Ara l'Andrew encara de vega­des em truca, però ja no m'interessa par­lar-hi i no des­penjo el telèfon. Després del casa­ment, el taxista turc que em va dur a l'aero­port em va dir: “Fas bé de mar­xar d'aquesta ciu­tat, perquè et xucla­ran la sang”.