Inventari de jubilacions

A les Espa­nyes, la pata­cada dels soci­a­lis­tes ha estat històrica. Tal­ment, han per­dut bous i esque­lles. La jor­nada del 22 de maig marca un canvi total en el mapa polític esta­tal, pen­dent de con­gres­sos a dojo, de la decisió de ZP de no allar­gar el propi via­cru­cis i de la fi de la festa de les elec­ci­ons gene­rals. Segur, s'ha ini­ciat un nou cicle i s'haurà d'ava­luar fins on abas­tarà.

L'evidència demos­tra que, a casa nos­tra, la nova etapa s'inicià el 28 de novem­bre, en la con­sulta autonòmica, de la qual els naci­o­na­lis­tes con­ver­gents sor­ti­ren més que reforçats. El votant volia canvi i el canvi era Artur Mas. Ara, en la con­sulta muni­ci­pal, el votant exi­gia reforçar el sen­ti­ment de canvi, i això fer-ho en el ter­reny muni­ci­pa­lista, allà on la força soci­a­lista era més mani­festa. El resul­tat està escrit: els soci­a­lis­tes han per­dut més de dos-cents mil vots, CiU es con­ver­teix per pri­mera vegada en el par­tit amb més vots muni­ci­pals i gua­nya emblemàtiques alcal­dies, irromp amb força l'opció espa­nyo­lista pepera, Esquerra quasi des­a­pa­reix del mapa i donen senyal de vita­li­tat dues for­ma­ci­ons de signe con­trari, fins antagònic, amb capa­ci­tat de con­ver­tir-se en pols d'atracció, com són les CUP i la Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, men­tre Ini­ci­a­tiva es manté.

Tot indica que els grans dam­ni­fi­cats són els soci­a­lis­tes, que, a més de per­dre direc­ta­ment les ciu­tats de Bar­ce­lona i Girona i veure tron­to­llar Tar­ra­gona, comp­ta­bi­lit­zen els pit­jors resul­tats de la seva història muni­ci­pal i obser­ven com se'ls esca­pen un munt de majo­ries abso­lu­tes als seus feus per excel·lència del Bar­ce­lonès i el Baix Llo­bre­gat. Pot­ser ha estat la crònica d'una mort anun­ci­ada, però tam­poc era d'espe­rar que els resul­tats fos­sin tan con­tun­dents. Amb una direcció des­a­pa­re­guda en com­bat i una crisi que fàcil­ment es pot sim­pli­fi­car cul­pant el mis­sat­ger (governs muni­ci­pals), els soci­a­lis­tes tenien mala peça al teler i havien de saber llui­tar con­tra la força del destí; massa esforç per a una militància ins­tal·lada en llargs períodes de poder. La des­feta era pre­vi­si­ble.

Mes l'ato­mit­zació dels soci­a­lis­tes no ha arri­bat al límit. El repte del futur congrés del PSC plana sobre el camp de bata­lla. El Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya podria tro­bar-se en un atzu­cac, sense sor­ti­des de futur i amb la neces­si­tat de rein­ven­tar-se. Amb la impe­ri­osa neces­si­tat de tro­bar un líder de talla accep­tat per un gruix de militància i obli­gat a una clara iden­ti­fi­cació ideològica, el congrés anun­ciat per la tar­dor esdevé fona­men­tal. I ara que comen­cen a defi­nir-se les diferències, més que les coin­cidències, entre les famílies de can soci­ata, es pot pen­sar que només hi ha una sor­tida pos­si­ble: la refun­dació. Una refun­dació en què cal veure si exis­teix la sen­si­bi­li­tat per pre­sen­tar-se com un (PSC-PSOE) o dos par­tits (PSC i fede­ració del PSOE) o sim­ple­ment que acabi amb la cai­guda del grup més naci­o­na­lista i només resis­teixi la dele­gació cata­lana del PSOE. El congrés soci­a­lista, doncs, es con­ver­teix en pro­ta­go­nista de l'imme­diat futur polític del país.

També Esquerra haurà de pen­sar què vol ser quan sigui gran, abo­cada a recu­pe­rar el seu paper, mai prou defi­nit, de pal de paller de l'inde­pen­den­tisme. Quan el sobi­ra­nisme és trans­ver­sal i perd el refe­rent únic per mul­ti­pli­car-se entre petits nuclis, fins en un iden­ti­fi­ca­ble grup dins la fede­ració de CiU, és difícil que Esquerra reclami un lide­ratge que ha per­dut pels seus pro­pis errors. Amb un congrés a l'horitzó i amb una direcció pro­vi­si­o­nal, és difícil pre­veure on anirà a parar aquesta històrica opció que ha tin­gut moments de glòria però, també, remar­ca­bles fra­cas­sos.

Encara que Ini­ci­a­tiva hagi aguan­tat, sense tirar coets, el con­junt que podria defi­nir-se com espai de l'esquerra cata­lana està més que tocat, pot­ser dins una incli­nació gene­ra­lit­zada a nivell euro­peu, on l'espec­tre polític té tendència a girar cap a for­mes con­ser­va­do­res de cen­tre o, fins i tot, cap a clares opci­ons de dre­tes. Tot augura temps com­pli­cats per al pro­gres­sisme, que està con­dem­nat a pagar la fac­tura de la impo­nent fac­tura social i econòmica de l'actual crisi. I, sens dubte, l'existència d'un accep­ta­ble par­tit soci­al­demòcrata català aju­da­ria molt a tenir un mapa polític equi­li­brat.

Cal, doncs, enter­rar els morts en les pas­sa­des bata­lles, jubi­lar vells models no reci­cla­bles i ini­ciar un procés de futur, feina que es pot ini­ciar en tots aquests con­gres­sos anun­ci­ats, tot i que serà com­pli­cat. D'una o altra manera, s'ini­cia un nou cicle polític que exi­girà un nou tipus de res­pos­tes i poten­ci­ant nous lide­rat­ges. El futur és obert.