Agafa el premi i corre!

No és J.D. Salin­ger ni T. Pync­hon, ni, per posar un exem­ple més pro­per, Miquel Bauçà. Amb tot, i sal­vant les distàncies, Haruki Murakami s'ha gua­nyat la fama d'escrip­tor esmu­nyedís. Ras i curt: els mit­jans ja veuen que no podran cap­tar el moment en què, el 9 de juny, se li entre­gui el Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya. Això sí –amb el premi a la mà– no es posa a córrer, una de les seves dèries amb la música i els gats que poblen les seves novel·les.

Però els seus fans li per­do­nen tot i som­ri­uen davant del seu his­to­rial: va tan­car un club de jazz que regen­tava perquè havia de donar con­versa als cli­ents, va deci­dir escriure als 29 anys tot mirant un par­tit de beis­bol... tot de tòpics rere els quals Murakami es fa de nou escàpol. Qui és real­ment aquest autor capaç de tra­ves­sar distàncies cul­tu­rals i atènyer l'interès de milers de lec­tors arreu del món?

Per apor­tar llum a la qüestió, la Casa Àsia va orga­nit­zar dimarts una tro­bada que va aple­gar prop d'un cen­te­nar de fans, a banda dels seus tra­duc­tors al català, Albert Nolla i Jordi Mas. “És el més occi­den­tal dels escrip­tors japo­ne­sos tant per la temàtica com per la llen­gua; escriu de manera sen­zi­lla, diàfana i clara”, va dir Nolla. Per Jordi Mas, que pre­para el ter­cer volum de la tri­lo­gia 1Q84 ( “el pare de Tengo hi dóna molt de joc”, va reve­lar) el més com­pli­cat és la seva manera d'entrar i sor­tir de la ment dels per­so­nat­ges en un joc de dis­curs directe i indi­recte difícil de man­te­nir en català: “La llen­gua és fluïda i té un ritme de marató”.

L'espurna que va encen­dre la passió per l'autor nipó va arri­bar rela­ti­va­ment tard a Cata­lu­nya. Va ser el 2005 amb Tòquio Blues (1987), con­si­de­rada per molts la seva novel·la més reei­xida. Murakami va obrir ales­ho­res la porta de la lite­ra­tura japo­nesa i va donar entrada a autors actu­als com Banana Yos­hi­moto o Ryu Murakami, sense obli­dar els clàssics que han anat ocu­pant les tau­les de les lli­bre­ries. Cap d'ells, però, no iguala el fer­vor que encén Murakami. I per què? “Tracta de l'inte­rior dels per­so­nat­ges i per tant és uni­ver­sal”, opina l'Iris, “parla de la sole­dat en com­pa­nyia que és la pit­jor de totes, i això enganxa”, afirma la Conxa, “és com­plex de con­tin­gut i alhora sen­zill en el llen­guatge”, rebla la Carme. Estan avi­sats.