Equilibri

Fa alguns milers d'anys, la població humana, aquesta que ara està a punt d'arri­bar als 7.000 mili­ons, era només de 2.000 indi­vi­dus. Vivien a l'Àfrica i van estar a punt de morir tots. Això, com és obvi, no va suc­ceir. Per dos motius. Pri­mer: perquè mal­grat que les con­di­ci­ons de vida eren molt difícils els éssers humans van saber equi­li­brar l'indi­vi­du­a­lisme i la coo­pe­ració. Segon: perquè van mar­xar d'aquell ter­ri­tori que s'havia tor­nat hos­til a causa del canvi climàtic que viu la Terra cícli­ca­ment, hi hagi inter­venció humana o no. És a dir, que l'emi­gració també és en la base de la nos­tra super­vivència com a espècie.

Aquesta imatge retros­pec­tiva em ve al cap sem­pre que apa­reix algú que asse­nyala els immi­grants com a font de tots els mals. És molt fàcil cul­par el que ha arri­bat l'últim de totes les desgràcies. Fàcil i agraït perquè ens estal­via haver de pen­sar.

L'estadística, com qual­se­vol ciència, és molt valu­osa quan la toquen mans exper­tes, no els apre­nents de brui­xot que fan que els números diguin allò que ells volen que diguin.

Bé, doncs sos­pito que aquest és el cas. I si un deixa caure el mis­satge ade­quat en el lloc oportú, com pot ser un barri amb molt d'atur i delinqüència, no cal per­dre's de vista per saber quin serà el resul­tat. Ja tinc prou edat per saber que les solu­ci­ons polítiques col·lec­ti­ves són l'avant­sala dels grans des­as­tres de la història.

He escrit al prin­cipi que la huma­ni­tat es va sal­var perquè va saber equi­li­brar l'indi­vi­du­a­lisme i la coo­pe­ració. L'últim que neces­si­tem ara és que els vene­dors de solu­ci­ons fàcils vin­guin a fer tren­ca­dissa.