Revoltes pacífiques modèliques

Tenint en compte les peripècies, per dir-ho d'una manera suau, que han de pas­sar els giro­nins que fan ser­vir habi­tu­al­ment la línia Port­bou-Bar­ce­lona, és sor­pre­nent que no hagin mun­tat una revo­lució en tots els sen­tits de la paraula i es con­for­min amb revol­tes pacífiques com la moca­do­rada que van començar dilluns con­tra els retards. Qui més qui menys ha patit algun retard o alguna ava­ria, i fins i tot es pot arri­bar a accep­tar que la per­fecció abso­luta no exis­teix. Però que no exis­teixi no vol dir que no s'hagi de bus­car. Des de fa temps Renfe ha dei­xat de fer-ho i el recull d'incidències que patei­xen els usu­a­ris n'és un bon exem­ple. Uns usu­a­ris que fins ara han demos­trat tenir molta i molta paciència perquè d'altres en la seva situ­ació ja hau­rien llançat la tova­llola i enviat a pas­tar fang el tren i tot el que l'acom­pa­nya. Però ells no, ells insis­tei­xen a con­ti­nuar uti­lit­zant aquest ser­vei públic i recla­mant que sigui de qua­li­tat. Ben mirat, no fan res més que seguir les reco­ma­na­ci­ons de l'admi­nis­tració, que apro­fita sem­pre que pot per ani­mar a fer més ús del trans­port públic. Però resulta que men­tre uns –els ciu­ta­dans– com­plei­xen el seu deure, els altres –els res­pon­sa­bles de Renfe–, no. És digne d'elogi la fe, la per­sistència i la insistència d'aquests usu­a­ris que es neguen a ren­dir-se. I a més de ser digna d'elogi, la seva acti­tud pot ser un model a seguir perquè, mal­grat els greu­ges les seves pro­tes­tes, s'han man­tin­gut sem­pre dins uns paràmetres de cor­recció. És cert que alguna vegada han atu­rat algun tren i que això no deu haver agra­dat tot­hom. Però es pot con­si­de­rar una anècdota al cos­tat de la desin­for­mació, la falta d'atenció, la dis­cri­mi­nació res­pecte dels usu­a­ris d'altres línies a l'hora de ser recom­pen­sats pels retards, el fred o la calor que han de patir i el fet de que­dar-se tan­cat en un lavabo sense alarma per avi­sar ningú.