La quarta o la vida... continua

Allu­nyat de les urgències històriques que va diagnos­ti­car Menotti, el Barça escriu ara la història del fut­bol i ja busca la seva quarta copa d'Europa. Ho fa amb la sere­ni­tat de saber que està en el camí ade­quat, que el que serà el club demà diu­menge no depèn del resul­tat d'avui a Wem­bley. Les tres copes d'Europa que ja té el club són un pal­marès excel·lent, però la gran con­questa dels últims temps és que Pep Guar­di­ola ha esta­blert en només tres tem­po­ra­des les bases perquè el club es mogui en l'alta com­pe­tició com un peix a l'aigua. No es gua­nya sem­pre, tot i que l'equip de Guar­di­ola ha gua­nyat nou títols dels dotze que ha dis­pu­tat fins ara, però encara és més difícil estar durant molts anys seguits en dis­po­sició de gua­nyar, llui­tant pels títols fins al final. Els equips tenen cicles, és cert, però sovint és perquè no se saben fer prou bé les tran­si­ci­ons d'una etapa a una altra. El Barça comença ara a tenir la fórmula per no veure's abo­cat a les rup­tu­res i als can­vis traumàtics per man­te­nir-se com un equip com­pe­ti­tiu. Té un estil de joc propi, té l'estruc­tura de for­mació ade­quada per donar-hi con­tinuïtat i el club sem­bla esta­blert en una etapa d'esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal. I té, sobre­tot, Pep Guar­di­ola, el gran factòtum d'aquesta magna obra en què s'ha con­ver­tit el Barça. Però encara millor que això, el que té Guar­di­ola és que, si un dia se'n va, serà una pèrdua sen­si­ble però el que dei­xarà com a lle­gat con­ti­nuarà tenint un valor incal­cu­la­ble.

Tot això per fi és inde­pen­dent del que passi en la final d'avui. Es gua­nyi avui la quarta o no, la vida en el Barça tal com s'entén actu­al­ment con­ti­nuarà. Però aquesta final és molt impor­tant. I s'ha de gua­nyar. L'equip la vol gua­nyar. Perquè la història s'escriu gua­nyant títols com el que es dis­puta avui. Res­pecte als pio­ners que van gua­nyar la pri­mera lliga de cam­pi­ons el 1992 al vell Wem­bley, els juga­dors d'ara ja no tenen el pes de l'ara o mai, sinó la res­pon­sa­bi­li­tat de l'ara més. El que està pas­sant ara remet a aquell ori­gen, però l'evo­lució ha estat espec­ta­cu­lar. En molts aspec­tes. És dife­rent fins i tot la manera com el mateix equip afronta la final d'avui i la de fa dos anys a Roma. La passió, l'èpica i l'emo­ti­vi­tat del 2009 han donat pas a la sere­ni­tat, la con­fiança i la natu­ra­li­tat del 2011. És el que va trans­me­tre ahir Guar­di­ola: sere­nor i auto­con­fiança. Per la feina que ja està feta. En aquests tres anys, sobre­tot la feina de no voler parar de millo­rar, ni després de gua­nyar-ho tot. Allò tan fàcil de dir que l'impor­tant no és arri­bar sinó man­te­nir-se i tan difícil de por­tar-ho a la pràctica.

Però també en la cro­no­lo­gia dels títols es pot fer una lec­tura evo­lu­tiva. El Barça va gua­nyar la pri­mera en la pròrroga, la segona per la mínima remun­tant un gol, i la ter­cera amb una certa suficiència. Amb pers­pec­tiva, a vega­des els resul­tats també expli­quen coses. I si entre­mig s'hi posen les finals per­du­des i les cir­cumstàncies cone­gu­des, s'hi poden res­se­guir tots els revolts de l'apre­nen­tatge per esta­blir-se en l'elit fut­bolística.

Per arri­bar a ser un club gua­nya­dor ha cal­gut pri­mer tenir una idea fun­da­ci­o­nal, després un equip com­pe­ti­tiu i en el camí un club ambiciós i final­ment esta­ble. Així s'ha arri­bat a les por­tes del ter­cer títol en sis anys. Si els juga­dors del Barça pugen avui a reco­llir la copa, la quarta, el cen­te­nar d'esgla­ons del nou Wem­bley seran un petit pas­seig en com­pa­ració amb el que ha recor­re­gut el club en l'última dècada. La història en prendrà nota.