L'anatema de la ‘sociovergència'

Els ven­ce­dors elec­to­rals pro­cla­mats pri­mer par­tit mino­ri­tari d'un ajun­ta­ment, gai­rebé tots abra­cen la fe de l'equi­distància amb la força dels con­ver­sos. La doc­trina de la llista més votada es con­ver­teix en el prin­cipi fona­men­tal, i relega a les tene­bres el pre­cepte del govern amb majo­ria abso­luta. Després passa que hom es veu obli­gat a con­vo­car pel caprici d'uns vots impres­cin­di­bles con­sul­tes popu­lars con­dem­na­des d'antuvi al fracàs. Es dirà que tot ple­gat és culpa del sis­tema elec­to­ral i que una fórmula que asse­gurés al gua­nya­dor dels comi­cis una majo­ria automàtica al con­sis­tori evi­ta­ria poste­ri­ors acci­dents deguts a la impres­cin­di­ble regla de la mei­tat més un. I és pos­si­ble que sigui veri­tat, però no és això, el que tenim. El que tenim és un govern de la Gene­ra­li­tat en mino­ria, i ara sem­bla que també tin­drem governs mino­ri­ta­ris en alguns dels grans ajun­ta­ments cata­lans, començant pel de la capi­tal; dis­po­sem, a més, d'una opo­sició soci­a­lista der­ro­tada en el sen­tit més ampli de l'expressió (mal­grat tenir pràcti­ca­ment el mateix nom­bre de vots glo­bals que els gua­nya­dors) i d'una opo­sició popu­lar que creu que la inne­ga­ble victòria espa­nyola ho és també cata­lana. I en l'epi­cen­tre, la crisi econòmica que indigna els ciu­ta­dans i té gua­nyada la moral als governs d'arreu.

I tenim també un ana­tema, la soci­o­vergència. Què és la soci­o­vergència? No pot ser un pacte de govern que dri­bli els resul­tats elec­to­rals que expres­sen volun­tat de canvi, perquè si fos això ofen­dria els votants. Tam­poc pot ser una sim­ple mani­o­bra per arra­co­nar IC, ERC i el PP a la ban­queta del sis­tema, perquè si fos això tin­dria un càstig elec­to­ral. Però i si la soci­o­vergència fos només una idea, una intel·ligència d'estat com­par­tida pels dos grans par­tits que ocu­pen la cen­tra­li­tat política de la nació, per sal­va­guar­dar l'ope­ra­ti­vi­tat dels governs –espe­ci­al­ment en temps difícils– i garan­tir la via­bi­li­tat d'un model de país i de ciu­tats que cap dels dos posa en qüestió? Una política d'estat, encara que no ho siguem; un senyal de sen­tit comú per part de CiU i el PSC que evités la paràlisi i l'enfron­ta­ment estèril. Men­tres­tant, sos­pi­rem per ambi­ci­o­sos con­sen­sos i fronts uni­ta­ris que mai no arri­ben, pro­ba­ble­ment perquè ningú no els vol.