Interpretar les eleccions

D'anàlisis de les elec­ci­ons n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà per donar i per ven­dre. Com es deia en català antic, “tants caps, tants bar­rets”, és a dir, que el punt de foca­lit­zació d'un objecte, d'un ser viu, d'un pai­satge i d'una situ­ació con­di­ci­ona la visió, i con­següent­ment, el con­cepte, de l'obser­va­dor.

Després de les con­clu­si­ons dels científics, encara poru­gues, expli­ca­des una mica a l'abast per Step­hen Hawking, l'escep­ti­cisme se'ns planta abso­lut aquí mateix, davant la nos­tra ment, sobre­tot quan et tre­uen el vel de la feli­ci­tat i et comu­ni­quen que no sabràs mai més en quina de les enèsimes dimen­si­ons es mou la teva vida, ni podràs ende­vi­nar en quin dels mul­tiu­ni­ver­sos t'has pas­se­jat –aques­tes hipòtesis científiques et con­ver­tei­xen el mis­teri de la santíssima tri­ni­tat en una ende­vi­na­lla d'en Màrius Serra–. Després de saber, doncs, quin ha estat el gran dis­seny de tot això que veiem, ima­gi­nem i pres­sen­tim, opi­nar sobre quina és la causa del resul­tat d'unes elec­ci­ons pot esde­ve­nir una missió impos­si­ble, perquè qui sap què mou un o una votant a aga­far una pape­reta enlloc de qual­se­vol altra? Qui sap el punt de vista par­ti­cu­lar de cada vot?

Per això, amb una mirada més o menys escèptica, et pre­gun­tes d'on surt tanta eufòria dels par­tits que han obtin­gut bons resul­tats en les muni­ci­pals. No deixa de ser com­pren­si­ble l'ale­gria d'una for­mació que gua­nya en nom­bre d'alcal­des. O bé que ha pujat els resul­tats enfront de les elec­ci­ons ante­ri­ors. Tan­ma­teix, en una segona anàlisi, seria d'espe­rar que la sen­sa­tesa impregnés les decla­ra­ci­ons dels líders polítics, sobre­tot els de les cúpules.

En pri­mer lloc, les muni­ci­pals les gua­nya o perd cadascú en el seu muni­cipi. Mai no es podrà saber fins a quin punt el con­di­ci­o­nant d'uns resul­tats rau en les sigles o en les per­so­nes. Però, que els caps de llista hi tenen molt a veure, és admès per tot­hom. Com s'explica, si no, que en diver­sos muni­ci­pis la llista més votada sigui la d'un grup d'elec­tors aca­bat de for­mar, sense cap més lli­gam que els sim­pa­tit­zants per­so­nals?

D'aquí que no s'enten­gui la capi­ta­lit­zació que els par­tits fan dels resul­tats muni­ci­pals, tot obli­dant ale­gre­ment un fac­tor tan deci­sori com l'esmen­tat.

Els èxits o els fra­cas­sos –per par­lar amb els estúpids con­cep­tes d'aquesta soci­e­tat caduca–, les victòries o der­ro­tes –per uti­lit­zar les velles parau­les de guerra–, els ha de cele­brar el muni­cipi. És el muni­cipi qui ha esco­llit, no pas una demar­cació més àmplia base d'uns altres comi­cis.

L'extra­po­lació dels resul­tats de les muni­ci­pals porta, sen­zi­lla­ment, a un miratge. Que un cap de llista sigui votat, depèn d'ell mateix i del pro­grama muni­ci­pal que pre­senta. Ja pot cri­dar ous a ven­dre un can­di­dat si explica als ciu­ta­dans que els apu­jarà les taxes i els impos­tos muni­ci­pals, IBI inclòs, i un altre que els pro­met el cel però no con­necta amb la psi­co­lo­gia de grup, com suc­ce­eix sovint.

Doncs les lec­tu­res que es fan per part del sanedrí dels par­tits polítics solen ser, si res més no, esbi­ai­xa­des, per no dir ridícules. Com gosa doncs CiU extreure de les muni­ci­pals una con­clusió com aquesta: “Els ciu­ta­dans refe­ren­den la nos­tra política” –la de les reta­lla­des de sani­tat i ense­nya­ment, s'entén–? El govern dels millors té prou inte­lli­gen­tia introduïda a l'ADN per creure's el mis­satge d'una con­clusió tan sim­ple.

Per què no fan tots ple­gats –gua­nya­dors i vençuts– una lec­tura con­sis­tent en l'anàlisi rigo­rosa d'un fet?: el 50% de ciu­ta­dans del cens elec­to­ral no han votat. Aquesta abs­tenció és el fet més relle­vant de les recents muni­ci­pals: és l'abs­tenció qui ha tin­gut els millors resul­tats. Per què tots aquests par­tits que es pas­se­gen cofois i els que plo­ren davant les càmeres, tots ple­gats no fan una lec­tura del rebuig al sis­tema de fer política? Per què no es pre­gun­ten per què les CUP s'han con­ver­tit en una força emer­gent? Per què, de pas­sada, no dei­xen pene­trar a la ment la imatge de tants nois i noies, gent de mit­jana edat i vells plan­tats a les pla­ces públi­ques a la recerca d'una barca de sal­vació? Com és que no inten­ten, tots ple­gats, mirar-se la vida des d'una pers­pec­tiva dife­rent, au-delà dels interes­sos, il·lusi­ons i fites del seu estret punt de visió?

Senyors i senyo­res: en aques­tes elec­ci­ons els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes han dit prou! Obrin els ulls i pot­ser se n'ado­na­ran! Mol­tes per­so­nes, entre les quals m'hi compto, volen alguna cosa més que el joc dels par­tits polítics tan­cats en banda, dels par­tits que trien sols els can­di­dats, que gover­nen durant 4 anys, amb una sole­dat vol­guda, sense escol­tar el per­so­nal, per després pas­sar quinze dies de corre-cuita, voteu-me, sóc el millor. I... tor­nem-hi.

És clar que la meva con­clusió depèn d'un punt de vista dins aquest uni­vers tan com­plex de les elec­ci­ons.