Nous marcs per a la política econòmica

Davant de la pro­posta actual d'alguns de recen­tra­lit­zar els poders autonòmics davant de la crisi, vol­dria con­tra­po­sar-hi un con­junt d'argu­ments en favor de marcs ter­ri­to­ri­als específics per la neces­si­tat de treure part del llast que con­di­ci­ona la seva com­pe­ti­ti­vi­tat i benes­tar. Així cons­ti­tui­ria el prin­ci­pal objecció en la situ­ació actual per a la reac­ti­vació econòmica el reco­nei­xe­ment de la difi­cul­tat de cons­truir una política econòmica adi­ent a la com­pe­ti­ti­vi­tat de la nos­tra eco­no­mia, sot­mesa com està a una política més gene­ral que satisfà interes­sos massa diver­sos. Voldríem altra­ment una política indus­trial pròpia, d'empresa no regu­lada, comer­cial i d'infra­es­truc­tu­res amb la nos­tra –i no la dels altres– ober­tura a l'exte­rior, i poder deci­dir per on cir­cu­len mer­ca­de­ries i ciu­ta­dans, amb espe­ci­fi­ci­tats d'accés al crèdit, menys ban­ca­rit­za­des, una política fis­cal afa­vo­ri­dora de l'auto­fi­nançament (ver­sus l'actual, que prima l'endeu­ta­ment) i altres polítiques al ser­vei del benes­tar que reco­ne­guin que els impos­tos que paguen els cata­lans són en tot o en part de les ins­ti­tu­ci­ons que els repre­sen­ten. Per afron­tar aquesta situ­ació, sem­bla­ria, però, rao­na­ble espe­rar que, des d'ara, i fins allà on es pogués, els pac­tes que resul­ten impos­si­bles al nivell d'estat, per l'ele­vada hete­ro­geneïtat obser­vada, no ho hau­rien de ser en naci­ons major­ment homogènies, que com­par­tei­xen una base més gran d'interes­sos comuns.

Ja el lli­bre d'Ale­sina i Spo­la­ore La mida de les naci­ons (LID ed., 2008) ens dóna bas­tants claus d'on es tro­ben els punts forts i dèbils dels dife­rents argu­ments. Val la pena en tot cas no con­fon­dre, en qüesti­ons de mida, una des­cen­tra­lit­zació poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiva amb els altra­ment poders autònoms que les sobi­ra­nies econòmiques com­por­ten, tot i accep­tant que vivim en un món d'inter­de­pendències.

En el procés de dis­cussió sÓn en tot cas dub­tes rao­na­bles qüesti­ons tals com la manera com l'oferta dels poders sobi­rans més reduïts pot gene­rar més eficiència assig­na­tiva, tot i ser­vint de manera dife­ren­ci­ada pre­ferències ciu­ta­da­nes dife­rents, i com a resul­tat asso­lir més benes­tar con­junt. Per això, tota la resta de coses rela­ti­ves a l'eficiència pro­duc­tiva cer­ta­ment han de roman­dre igual, i això és quel­com a vali­dar. Aquesta pro­ducció diver­si­fi­cada faci­lita en tot cas l'emu­lació de les millors pràcti­ques, i pot resul­tar con­duc­tiva de cos­tos uni­ta­ris infe­ri­ors. Les noves tec­no­lo­gies poden igual­ment fer dis­mi­nuir els cos­tos de transacció, que acom­pa­nyen els de pro­ducció per a l'eficiència pro­duc­tiva i que s'han de con­tra­po­sar als asso­ci­ats a les jerar­quies admi­nis­tra­des dels estats més grans. Val la pena remar­car també que el fet d'allu­nyar els poders regu­la­dors pot des­res­pon­sa­bi­lit­zar els ens regu­lats; per exem­ple, avui davant de la menor ascendència dels gover­na­dors dels bancs naci­o­nals, aquests han vist ero­si­o­nada la seva influència sobre els poders polítics locals. Pot també no ser cert que les exter­na­li­tats es com­ba­ten millor des dels àmbits que són de per­ti­nença forçada, ja que en molts casos el frau fis­cal i la cor­rupció aug­men­ten amb la mida, cosa que fa que la teòrica solució esde­vin­gui ine­fi­ci­ent i injusta. Els espo­lis dels levi­a­tans no limi­tats per les pre­ferències dels ciu­ta­dans resul­ten més ele­vats per a naci­ons pre­te­sa­ment grans.

En aquest sen­tit, el risc de secessió pot actuar com a antídot al màrque­ting de super­vivència i xarxa de com­pro­mi­sos implícits amb els poders din­tre dels grans estats-nació cap a les perifèries influ­ents. Aquests són sovint més dúctils als pri­vi­le­gis fis­cals que als resi­dus fis­cals i a les trans­ferències pres­su­postàries, més trans­pa­rents per al con­junt de la ciu­ta­da­nia. Són exem­ples de com tot això es tra­du­eix a la rea­li­tat el que obser­vem avui amb la manca de lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal de l'Estat res­pecte de les emis­si­ons autonòmiques del deute, la no accep­tació, a l'hora d'afron­tar la crisi i la con­so­li­dació fis­cal con­seqüent, de qui viu i qui no per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. O com en l'anàlisi del com­por­ta­ment de la des­pesa autonòmica en ter­mes de ràtios posem des­pesa social PIB, en un finançament autonòmic no basat en el PIB propi, se'n deriva una invi­tació cap el sobi­ra­nisme a favor del benes­tar. Així mateix, el cas de la balança fis­cal resulta para­digmàtica. Clústers de per­ti­nença, genètica fede­ral, tret de bila­te­ra­li­tat, pacte, ani­ve­lla­ment ver­ti­cal, trans­parència i ren­di­ment de comp­tes en són part subs­tan­tiva, gens reco­ne­guts pels poders fis­cals sobi­rans exclo­ents. Com a resul­tat, els perills dels boi­cots poten­ci­als ver­sus el dre­natge fis­cal real i recur­rent, com mos­tra el recent lli­bre de M. Guin­joan i X. Cua­dras (Sense Espa­nya, ed. Pòrtic), resul­ten mar­gi­nals.