La memòria i el memorial

La Reial Acadèmia de la Història té una rara sem­blança amb el Real Madrid. Els uneix la mateixa inca­pa­ci­tat per assu­mir la rea­li­tat. I sense assu­mir la rea­li­tat, tant el dic­ci­o­nari biogràfic com les rodes de premsa de Mou­rinho esde­ve­nen tòxics. Aquesta set­mana els “indig­nats” s'han mul­ti­pli­cat per cent. Ja no hi ha única­ment indig­nats per la situ­ació pre­sent, sinó també indig­nats per la gro­llera mani­pu­lació del pas­sat. El senyor Suárez Fernández, res­pon­sa­ble de la bio­gra­fia dedi­cada a Franco, va decla­rar dimarts pas­sat, a través de la tele­visió espa­nyola, que no era par­ti­dari de la “memòria històrica” sinó de la “consciència històrica”. Doncs bé: per me facis (més al meu favor). Ja m'expli­carà com s'ho fa, aquest senyor, per tenir “consciència històrica” sense “memòria històrica”. Tota consciència és memòria, segons el repu­tat filòsof André Comte-Spon­vi­lle; de tal manera que la memòria no és tan sols “coex­ten­siva a la consciència”, com sos­te­nia Berg­son, sinó que és la consciència mateixa. Tenir memòria històrica i tenir consciència històrica són, en el fons, la mateixa cosa. Sobre­tot en el cas dels his­to­ri­a­dors, que tenen el deure de ser màxima­ment objec­tius. Entenc que, mal­grat que el “deure de tenir memòria” en ter­mes gene­rals no té gaire sen­tit, la “llei de la memòria històrica” es va fer per tren­car el glaç i superar el tabú que envolta tot el que fa referència al fran­quisme. Ara bé: la memòria és una facul­tat, no una vir­tut. El que importa és saber-se'n ser­vir de la millor manera pos­si­ble. El deure, par­lant amb pro­pi­e­tat, no con­sis­teix tant a recor­dar com a voler recor­dar. El deure pròpia­ment és de fide­li­tat a la veri­tat històrica. I aquest deure és el que no ha com­plert el senyor Suárez. Com tam­poc no el com­pleix la jerar­quia catòlica. Arri­bats en aquest punt, encara no ha tin­gut ni una paraula de con­sol per als altres: per a tots aquells a qui el fran­quisme va infli­gir tota mena de mals. Als quals cal afe­gir, ara, el mal de la incom­prensió i la manca de pene­di­ment. Aquí ja no es tracta d'un deure de la memòria, sinó d'un deure de fide­li­tat a l'evan­geli. Entenc que el car­de­nal Rouco, que un bon dia va dir que hi havia coses que era millor obli­dar, s'hau­ria de des­mar­car del senyor Suárez, encara que només fos per coherència amb el memo­rial de la Santa Cena, que repe­tim en totes les mis­ses.