Aquí i a la Xina Popular

Josep-Lluís Carod-Rovira ha dei­xat ERC. Des que s'ha cone­gut la notícia, s'ha enge­gat la tra­di­ci­o­nal onada de comen­ta­ris (més o menys anònims) que desem­boca a la platja dels dia­ris digi­tals i altres pla­ta­for­mes de mit­jans de comu­ni­cació electrònics. Me n'he lle­git una mos­tra sig­ni­fi­ca­tiva i veig que, molt majo­ritària­ment, són comen­ta­ris des­fa­vo­ra­bles a Carod, més opi­na­tius que argu­men­ta­tius. En poc més de dues dècades, pel que sem­bla, Carod-Rovira s'ha gua­nyat més ene­mics que amics i, sobre­tot, s'ha con­ver­tit en cen­tre d'interès de la crítica fàcil i para­digma de l'heret­gia per als pro­pa­gan­dis­tes anatèmics.

Me'n guar­daré prou de cen­su­rar o negar els estats d'ànims, les sen­sa­ci­ons i les raons i des­ra­ons dels comen­ta­ris­tes vir­tu­als, però en un país petit i anòmal com el nos­tre, la reti­rada de la pri­mera línia de l'acti­vi­tat política d'un per­so­natge com Carod-Rovira l'hauríem d'inter­pre­tar com una gran pèrdua i no com una bona nova.

En un país nor­mal, és més que pro­ba­ble que Carod-Rovira no s'hau­ria dedi­cat a la política (entesa com a política de par­tits), perquè Carod-Rovira no ha estat mai tallat pel patró de la política, sinó pel patró de la intel·lec­tu­a­li­tat. En aquest sen­tit, la gran apor­tació de Carod-Rovira a la política cata­lana té a veure amb la sis­te­ma­tit­zació con­creta de l'inde­pen­den­tisme i amb l'homo­lo­gació de l'inde­pen­den­tisme en el con­junt de la vida política cata­lana.

Carod-Rovira és el pare intel·lec­tual de l'inde­pen­den­tisme modern. Ha estat l'amo de la casa pai­ral de l'inde­pen­den­tisme con­tem­po­rani. Però com recull el relat uni­ver­sal (no només freudià) els fills cons­pi­ren per matar el pare. I para­do­xal­ment, alhora que maten el pare, han de sal­var la casa. A risc de per­dre el pare i la llar.

Des­co­nec si Carod-Rovira té pre­vist apun­tar-se en el futur a alguna altra mani­o­bra política de par­tit, però temo que el preu que ha pagat (espe­ci­al­ment en l'àmbit per­so­nal més estricte) demos­tra que, com aquells genis o savis avançats al seu temps, la soci­e­tat (inclòs el cata­la­nisme polític i sociològic) no està dis­po­sada a fer el pas enda­vant neces­sari per a la nor­ma­li­tat naci­o­nal.