Dividits, cauran

El títol d'aquest arti­cle és el vers d'una cançó d'Iron Mai­den, perquè el que li ha pas­sat, en aques­tes elec­ci­ons, a l'esquerra cata­la­nista és heavy metal. Per expli­car aquest nau­fragi ara s'assa­gen mol­tes expli­ca­ci­ons que aca­ben en allò que sap fer tan bé l'esquerra cata­lana: llançar les cul­pes a l'altre. Però el resul­tat indis­cu­ti­ble és que la llei elec­to­ral d'Hondt des­trossa l'esquerra cata­lana i la seva fri­vo­li­tat de pre­sen­tar-se sota tan­tes sigles. A Reus, si una for­mació hagués sabut aglu­ti­nar, la suma total obtin­guda per la CUP, ERC, ICV i SI hau­ria esde­vin­gut la ter­cera força, que hau­ria empa­tat a cinc regi­dors amb el pui­xant PP i no s'hau­ria que­dat amb l'únic edil obtin­gut per la CUP. Una cosa sem­blant hau­ria pas­sat a Tar­ra­gona, de 4 a 1; a Vic hau­ria estat la segona força política i no pas els xenòfobs de Pla­ta­forma, o bé a Bar­ce­lona, ja que la suma de tots els vots hau­ria donat 8 regi­dors i seria la ter­cera força, per davant del PP.

Però no només són les lleis elec­to­rals les que cas­ti­guen la dis­persió de vot, sinó també l'elec­tor, que fa el següent plan­te­ja­ment: com vol gover­nar l'admi­nis­tració una força que no sap enten­dre's ella mateixa, que no encaixa els seus mati­sos i diver­si­tats, que no sap auto­go­ver­nar-se? Però en aquest país dema­nar una esquerra cata­lana seri­osa i unida sem­bla que és com dema­nar una dreta espa­nyola civi­lit­zada i euro­pea, o sigui, una qui­mera.