Indignats, avui, ahir o sempre?

La paraula indig­nats s'ha posat molt de moda dar­re­ra­ment. Fantàstic. Els temps ho reque­rei­xen. Recordo que l'any 2001 quan pensàvem un nom per a una enti­tat que havia de llui­tar pel retorn dels papers de Sala­manca, algú va tro­bar exces­si­va­ment deci­monònic el nom de Comissió de la Dig­ni­tat. Jo pen­sava que era un nom cla­vat per a una enti­tat memo­ri­a­lista encla­vada en un estat incapaç de superar una dic­ta­dura. Ara s'ha posat de moda el mot. Millor. Arcadi Oli­ve­res, en par­lar dels indig­nats, ha dis­tin­git sàvia­ment entre els par­tits de govern, que defi­neix com a “obe­di­ents” als grans interes­sos, i els que no ho són, sense ficar tots els par­tits al mateix sac. Cal­dria recor­dar que al nos­tre Par­la­ment hi ha un petit grup –maleït tant pels pode­ro­sos com pels deco­ro­sos– que sí prac­tica la indig­nació tant com pot. Un grup que s'ha rebel·lat con­tra les sub­ven­ci­ons com­pen­satòries a Endesa (per les neva­des del 8 de març), con­tra la llei d'hipo­te­ques i con­tra el finançament de par­tits i les abu­si­ves die­tes dels par­la­men­ta­ris, sense atraure –no cal dir-ho– l'atenció dels mit­jans. Un grup, cal dir, que no ha tin­gut la mateixa sort que els acam­pats a la plaça Cata­lu­nya ja que la seva acam­pada (per recla­mar la lli­ber­tat del poble català) sí va ser desa­llot­jada sense con­tem­pla­ci­ons del parc de la Ciu­ta­de­lla per la poli­cia política d'Hereu.

Penso que el movi­ment dels indig­nats ha de tenir ben clar com ha de pagar solu­ci­ons per a les jus­tes rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als, polítiques i cul­tu­rals pre­sents a les acam­pa­des de Bar­ce­lona i Girona, etcètera. Té tota la raó Víctor Ale­xan­dre quan escriu en una web de Sant Cugat: “Hem de tenir pre­sent que, sense diners, tota recla­mació de polítiques soci­als està abo­cada al fracàs. I Cata­lu­nya no té diners perquè els seus diners se'ls queda un altre. Així de clar”. Aquest, i cap altre, ha de ser el pri­mer objec­tiu i motor de la indig­nació dels cata­lans pro­gres­sis­tes. Que no ens en dis­tre­guin ni els indig­nats, ni l'esta­blish­ment. Neces­si­tem un estat propi on exer­cir la justícia i la con­vivència.