Democràcia irreal

El 1979, men­tre es desen­vo­lu­pava la revo­lució ira­ni­ana, cap ana­lista o expert inter­na­ci­o­nal ente­nia allò que succeïa. Tret d'un. El figue­renc Jaume Mira­vit­lles, peri­o­dista, escrip­tor, amic de Dalí i antic comis­sari de pro­pa­ganda durant la Guerra Civil ente­nia aque­lla estra­nya situ­ació com el que s'havia esde­vin­gut qua­ranta-tres anys abans a Cata­lu­nya. En les matei­xes parau­les que l'anar­quista reu­senc Joan Gar­cia Oli­ver, s'havien fet amos del car­rer “nosal­tres, els qui no teníem nom”. Tot i que la com­pa­ració sem­bla ina­de­quada, aquesta anècdota vol­dria il·lus­trar la con­fusió actual sobre el movi­ment de pro­testa de maig i juny a les ciu­tats de l'Estat, d'ocu­pa­ci­ons espontànies de l'espai públic i de l'expressió gene­ra­lit­zada del males­tar social per part d'aquells qui, política­ment, no exis­tei­xen sinó com a votants i paga­dors de la crisi econòmica. Mira­vit­lles, en la seva com­pa­ració ira­ni­ana, volia expli­car que, sota el món ofi­cial de la moder­ni­tat de Tehe­ran, dar­rere la crònica rosa de la cort del xa, un grup de cler­gues fou capaç de tei­xir una xarxa paral·lela d'assistència social, de resol­dre pro­ble­mes con­crets de mili­ons de per­so­nes exclo­ses del gla­mour, de lliu­rar la seva lle­ial­tat a qui era capaç d'ator­gar-los la ciu­ta­da­nia que l'Estat, de facto, els negava. Així, els qui no tenien nom van ser capaços d'ender­ro­car la ficció del país ofi­cial, sense que ningú dels qui igno­ra­ven aque­lla mar­gi­nada rea­li­tat entengués què pas­sava.

Al vol­tant d'aquest extens movi­ment del 15-M hi ha, en els debats intel·lec­tu­als, grans incògni­tes i para­do­xes. Incògni­tes perquè hi ha una certa con­fusió sobre la seva natu­ra­lesa. Para­do­xes, perquè els seus detrac­tors, en línies gene­rals, estan més mal dotats intel·lec­tu­al­ment que mol­tes de les per­so­nes que, sota unes ras­tes, ama­guen màsters i doc­to­rats, i han resul­tat ser molt més àgils en els diver­sos debats públics a l'hora de defen­sar les seves con­vic­ci­ons. La cari­ca­tura podria ser César Vidal, que atribuí a ETA la ins­pi­ració del movi­ment, encara que un gruix impor­tant de ter­tu­li­ans, espe­ci­al­ment dels mit­jans madri­lenys, exhi­bei­xen amb afir­ma­ci­ons histèriques llur con­dició d'indo­cu­men­tats. Al cap i a la fi cri­ti­quen un movi­ment hete­ro­geni i con­tra­dic­tori, encara que amb una certa ins­pi­ració del que seria la gene­ració més ben for­mada de la història, que, contrària­ment a la lògica, té menys opor­tu­ni­tats que la dels seus crítics amb micròfon. Es tracta d'una revolta moral que s'alça con­tra l'anòmia ètica de l'estruc­tura del poder ofi­cial. Que deixa en evidència la con­dició impre­sen­ta­ble del “capi­ta­lisme de col·legues” que domina l'Estat, amb bancs res­ca­tats amb els diners de la sani­tat, que després asset­gen l'estat del benes­tar, o la Telefónica de l'amic de l'Aznar que aco­mi­ada tre­ba­lla­dors entre bene­fi­cis històrics.

Qui hi ha dar­rere aquest movi­ment? Més enllà de teo­ries cons­pi­ra­ti­ves, sí hi ha noms poc cone­guts, que habi­ten en la perifèria del país ofi­cial, i por­ten molts anys amb el que seria una obra cons­truc­tiva revo­lu­cionària. Per­so­nes com l'Enric Duran el Robin dels Bancs, que, amb nuclis com Podem va dei­xar en evidència el sis­tema ban­cari i anti­cipà el col·lapse finan­cer. O grups coo­pe­ra­ti­vis­tes dels més diver­sos àmbits que trac­ten d'orga­nit­zar al marge de la rea­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal diver­sos pro­jec­tes, alguns amb noms tan metafòrics com La Ciu­tat Invi­si­ble. Col·lec­tius econòmics inter­na­ci­o­nals en xarxa com ATTAC, que des de fa més d'una dècada plan­teja diver­ses mesu­res (la taxa Tobin o la supressió dels para­di­sos fis­cals) a fi de con­tro­lar els mer­cats o diver­ses agències de notícies, revis­tes, ate­neus o uni­ver­si­tats alter­na­ti­ves que com­ple­men­ten la bona for­mació acadèmica que domina entre els seus com­po­nents. Tots ple­gats com­po­nen la radi­o­gra­fia d'un movi­ment que demos­tra tenir ima­gi­nació, capa­ci­tat orga­nit­za­tiva, tre­ball i dis­ci­plina, ado­bat amb el subs­trat lli­ber­tari que con­di­ci­ona històrica­ment Cata­lu­nya.

Més enllà d'un cert perill d'exces­sius estètica i folk­lore revo­lu­ci­o­na­ris, el movi­ment de maig sorprèn pel rea­lisme de bona part de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons. Eli­mi­nació de SICAV, donació en paga­ment dels habi­tat­ges hipo­te­cats, cre­ació d'un parc públic d'habi­tatge, o un sis­tema elec­to­ral pro­por­ci­o­nal no són aspec­tes inas­su­mi­bles pel con­junt de la població ni el propi sis­tema polític. Tan­ma­teix, les escas­ses pro­ba­bi­li­tats que l'Estat cedeixi a aquesta mena de peti­ci­ons tan lògiques implica el reco­nei­xe­ment que són els interes­sos mino­ri­ta­ris dels poders fàctics els que evi­den­cien que la nos­tra és una democràcia irreal.