Articles

El fenomen “indignats”

Fa uns anys el direc­tor euro­peu més impor­tant d'una empresa japo­nesa d'informàtica em va dir que la revo­lució que sig­ni­fi­cava la cibernètica i les noves tec­no­lo­gies seria supe­rior a l'impacte que havia tin­gut per a la huma­ni­tat la Revo­lució Indus­trial. Les noves xar­xes soci­als són lloc d'emissió i recepció de tot el que suc­ce­eix al món. Un avenç de lli­ber­tat i infor­mació que temen les cen­su­res i encara més els règims dic­ta­to­ri­als, perquè s'escapa del seu con­trol. Les xar­xes soci­als són comu­ni­cació i plu­ra­li­tat, en defi­ni­tiva un suport extra­or­di­nari per enfor­tir la lli­ber­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva.

Els “indig­nats” pro­vo­quen des d'adhe­si­ons entu­si­as­tes fins a recels i sus­picàcies, pas­sant per l'escep­ti­cisme. És ben natu­ral. És un ampli movi­ment social que inclou sen­si­bi­li­tats molt dife­rents, on de molt pre­do­mina la gent car­re­gada de bona fe, encara que, com en tot movi­ment mul­ti­tu­di­nari, ampli i difús, hi pugui haver frívols, sim­ples i gent amb mala intenció. La cas­te­lla­nit­zació notòria­ment pública dels acam­pats a la plaça de Cata­lu­nya no res­pon a cap dels paràmetres del país, fet que sorprèn, però és inne­ga­ble que el mime­tisme pro­vincià espa­nyol que no va més enllà de la Puerta del Sol té segui­dors a Cata­lu­nya. Això pro­voca que si a l'assem­blea de Madrid vota a favor d'aca­bar amb els par­tits pro­pis de Cata­lu­nya, Euskadi i Galícia, l'assem­blea de la plaça de Cata­lu­nya passi de pun­te­tes damunt del tema, sense atre­vir-se a defen­sar postu­res que ells recla­men: plu­ra­lisme, lli­ber­tat i democràcia directa. I encara més con­tra­dic­ci­ons si tenim en compte que per enfor­tir la democràcia i la política recla­men la lliure deter­mi­nació de la gent per damunt de la lega­li­tat exis­tent. Això és el que diu el dret a deci­dir.

Els “indig­nats” són la punta de llança de la frus­tració que a nivell econòmic, social i polític viu el con­junt de la soci­e­tat espa­nyola. Cal recor­dar el 20% d'atur, que arriba al 40% en els joves. Una roda de molí lli­gada al coll que ofega il·lusi­ons i pers­pec­ti­ves. Els “indig­nats” encer­ta­da­ment detec­ten i denun­cien un munt de pro­ble­mes. Un dels més noto­ris és la cor­rupció massa estesa en la classe política, el gre­mi­a­lisme par­ti­dista, els sous immo­rals d'alguns càrrecs públics i de per­so­nes lli­ga­des al món finan­cer i ban­cari, que la soci­e­tat ha hagut de res­ca­tar men­tre que ells han que­dat lliu­res de qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat i, això sí, han con­ti­nuat cobrant sous d'escàndol.

Els “indig­nats” de Tunísia i Egipte tenien un repte molt clar: lli­ber­tat i democràcia com a via per aca­bar amb els dic­ta­dors i enca­mi­nar-se amb l'ajut dels països més rics del món cap al progrés en una soci­e­tat més justa. El seu exem­ple s'ha estès en el món musulmà. No sabem fins on arri­barà el crit de lli­ber­tat a Síria, Líbia, el Iemen... però farà més per posar fi a Al-Qaida una xarxa social lliure, que mobi­litza mas­ses popu­lars, que les acci­ons mili­tars de les Naci­ons Uni­des.

Les xar­xes soci­als que han mobi­lit­zat els “indig­nats” a l'Estat espa­nyol recla­men hones­te­dat, democràcia directa i tenen un munt ampli, sovint con­tra­dic­tori, de rei­vin­di­ca­ci­ons. El feno­men sem­bla esgo­tar-se. O bé s'expan­dei­xen i es des­cen­tra­lit­zen o aca­ba­ran finint. Tot el que recla­men cre­uen que té solució en la vida política, sem­pre que aquesta es rege­neri. La res­posta dels par­tits polítics cata­lans i la de la classe política espa­nyola com­porta sepa­rar el que és subs­tan­cial del que és acces­sori o super­fi­cial. Però hi ha un tema que ningú pot menys­te­nir: ens hem de pre­pa­rar per rebre de forma més o menys periòdica reac­ci­ons de sec­tors de la població que a través de les xar­xes soci­als denunciïn el que cre­uen que és una estafa a la democràcia.

La democràcia és par­ti­ci­pació, plu­ra­li­tat, dis­cussió, com­promís per fer front als pro­ble­mes de la soci­e­tat. És el gran repte del món con­tem­po­rani. Ja s'ha dit més d'una vegada: la millor recepta per a un dèficit democràtic, com el que vivim actu­al­ment, és més democràcia. I hem de recor­dar que el feno­men “indig­nats” és, mal­grat tot, la prova del nou per detec­tar pro­ble­mes que la política oblida, i de vega­des fins i tot la majo­ria de la soci­e­tat davant la voràgine del dia a dia. Una alarma que sonarà quan detecti perills. I això a mi par­ti­cu­lar­ment em sem­bla excel·lent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.