Poltrona

No la meva mare, sinó ja la meva àvia feia ser­vir l'expressió grimègia (jo que creia que es deia gui­rimègia) per a par­lar de coses d'adults, és a dir, amb càrrega picant. No sé ben bé per què en Tor­tell Pol­trona fa ser­vir aquest títol per al seu nou espec­ta­cle, però m'ima­gino que té a veure amb les ganes de treure ferro i no espan­tar gaire: no es tracta d'un espec­ta­cle qual­se­vol, sinó d'una deli­ci­osa reflexió sobre la mort. L'espec­ta­cle ha sor­git del Cen­tre d'Arts Escèniques de Reus, que per cert ja ha pre­sen­tat una nova i pro­me­te­dora pro­gra­mació, i vaig poder-ne gau­dir al tea­tre de Sant Esteve de Palau­tor­dera acom­pa­nyat d'un nen de 6 anys i un altre hono­ra­ble nen de 60. Tots dos (i jo, que en tinc 36) van riure. Tot­hom va riure, ben bé una hora i mitja, davant la mort. En aquesta obra, les altes dagues i les fos­ques túniques i les sinis­tres ria­lla­des de l'esque­let amenaçador esde­ve­nen gro­tes­ques pre­ten­si­ons d'un espec­tre il·lús. Pol­trona, pallasso, ha acon­se­guit el que no em pen­sava: jo que creia que vol­dria fer-nos plo­rar, i el que fa en canvi és posar un nas ver­mell a la gran temuda. Fins i tot fa ser­vir (recurs genial) una corona fúnebre de colla­ret de flors polinèsies, i un ciri de cape­lla ardent el con­ver­teix en espelma de pastís d'ani­ver­sari.

En cap moment el nen de 6 anys va tenir cap temença, men­tre els nens de més de 30 anàvem per­dent les con­ven­ci­o­nals ver­go­nyes. Pol­trona diu que no està la cosa per a aixe­car cadi­res amb la boca, però ens ha rega­lat una hora i mitja de diver­tida reflexió filosòfica: de sobte, ell mateix (i un cot­xet) es trans­forma en pla­neta que gira enmig del cos­mos i que intenta expli­car el perquè de l'existència, amb un sug­ge­ri­ment encara més irònic: tal vegada tot és mera­ve­llo­sa­ment absurd. Tan­tes vega­des que hem menys­preat col·lec­ti­va­ment el circ, com a art menor, i al final resul­tarà que la millor con­clusió davant les grans pre­gun­tes és l'acti­tud del pallasso. Un des­a­fi­a­ment, una indig­nació, una amenaça a la cara de la mort mateixa. Pujar les esca­les que ens espe­ren a tots i poder fer-ho feliç, amb totes les lle­tres: vet aquí el sen­tit de tot. Tenim un gran filòsof, tenim un gran artista, tenim un gran pallasso. No se'l per­din, si us plau.