La restauració de Josep Lluís Núñez

Joan Laporta con­ti­nua sense ser reco­ne­gut com a fac­tor de les últi­mes con­ques­tes espor­ti­ves del FC Bar­ce­lona. Que Laporta en el seu moment fes l'aposta per Guar­di­ola o tanqués la plan­ti­lla d'enguany, sem­blen qüesti­ons mediàtica­ment menors al cos­tat de la due dili­gence que s'ha orques­trat con­tra l'ante­rior junta direc­tiva del Barça. En canvi, enmig d'aquesta –diguem-ne– activa pas­si­vi­tat dels mit­jans de comu­ni­cació, con­trasta l'atenció que alguns dia­ris dis­pen­sen a Oriol Giralt, pro­mo­tor del vot de cen­sura con­tra Laporta en el seu dia. “Oriol Giralt está con­tento por los triun­fos del Barça”, sento en una emis­sora de ràdio. I cal ale­grar-se'n: perquè que algú esti­gui con­tent, ni que sigui el senyor Giralt, sem­pre deu ser bo per ale­nar el karma del cos­mos. Però sobre­tot sobta el procés de res­tau­ració que per terra, mar i aire està rebent la figura de Josep Lluís Núñez. En un revi­val encar­tro­nat, al llarg dels últims dies, hem hagut de tor­nar a supor­tar la tendència lacrimògena de Núñez, la seva agror i el seu rei­te­rat fracàs per emu­lar la figura gegan­tina de Joan Capri. Com que per la via ràpida Núñez serà inves­tit factòtum prin­ci­pal del pre­sent, convé recu­pe­rar la memòria, que sem­pre és històrica. I per tant no obli­dar el pre­si­den­ci­a­lisme auto­ri­tari de Núñez, les seves des­pi­e­ta­des invec­ti­ves con­tra tot allò que feia olor d'opo­sició i la seva nul·la capa­ci­tat de diàleg. En l'època de Núñez un grup de vàndals va poder tra­ves­sar tot l'estadi en ple par­tit per anar a agre­dir un grup de segui­dors bar­ce­lo­nis­tes crítics amb la gestió d'aquest pre­si­dent. Aquesta res­tau­ració de Núñez arriba en un moment en què la junta direc­tiva vol crear una facció d'ani­ma­dors per defecte. En aquesta coin­cidència es per­fila la ges­tació d'una metàfora massa directa per poder-la con­si­de­rar intel·ligent.