La inòpia,TV3 i els ‘bocadillos'

Desen­ga­nyin-se, el cas de TV3 –i els doblat­ges que fa o com­pra– i la llen­gua cata­lana no és cap cons­pi­ració espa­nyo­lista enca­mi­nada a subs­ti­tuir el català light de sem­pre per un català zero ultra­light. És pura desídia i manca de to vital. És ignorància. No hi ha res, dar­rere. Quan després d'anys d'ús i accep­tació d'ava­lot i anti­a­va­lot, algú va deci­dir fer-ne dis­turbi i anti­dis­turbi. O quan de cop i volta les tau­les i els tele­vi­sors es posen. O retor­nen les qui­ni­e­les en detri­ment de les tra­ves­ses, desen­ga­nyin-se, dar­rere no hi ha res. Quan, en un cas patètic, de sobte ja no hi ha escor­colls ni s'escor­co­lla, sinó que hi ha regis­tres (inclo­ent-hi casos de bipo­la­ri­tat clara, en què des de l'estudi es diu una cosa i, a peu de car­rer, el repor­ter en diu una altra) o es tolera que tot es des­vet­lli i ja res no es des­veli. O se cedeix a les pan­car­tes amb el ja impe­ra­tiu cas­tellà (“volem això i això altre, ja!) quan mai a la vida s'havia dit ni s'havia sen­tit (en català, les coses es volen “ara!”), cre­guin-me, dar­rere no hi ha res, hi ha un buit. Fins i tot en un cas enten­dri­dor per la seva gran experiència, el dels homes i les dones del temps, que usen incor­rec­ta­ment des de fa trenta anys la locució ver­bal anar a sense que ningú de la casa no els ho hagi adver­tit (“anem a veure el temps de demà!), no hi ha res. Quan TV3, en una exhi­bició cre­a­tiva, ens ofe­reix “et pre­sento el meu nuvi” (en comp­tes del meu xicot o fins i tot nòvio), no vol des­truir la llen­gua. Dar­rere només hi ha el silenci gal·linaci de la inòpia tene­brosa. I con­tra això, no s'hi pot llui­tar.

No ens hi opo­sa­rem perquè no podem més. Ens donem, ens ren­dim. Ban­dera blanca. Jurem que mai més exhau­ri­rem res, ho esgo­ta­rem. I si hi insis­tei­xen, ho ago­ta­rem. Per això, abans que ens tor­nem bojos amb absur­des pre­gun­tes trans­cen­den­tals sobre el fet, dema­nem a TV3 que faci el dar­rer pas enda­vant. Li implo­rem si us plau que ens retorni som­bre­ros, boca­di­llos i bus­sons. I d'aquesta manera, comen­cem un dolça car­rera (no pas cursa) enrere en el temps que ens porti, càlida­ment, a l'estat pri­mi­geni lingüístic.

Pot­ser, en el fons, és el con­trari. Pot­ser resulta que a can TV3 sí que hi ha alguna cosa, sí que han vist la llum i ens volen guiar defi­ni­ti­va­ment, ens volen sub­mer­gir en la gran dor­mida chand­le­ri­ana que ens deixi des­can­sar en pau, un altre cop, en el magma babau i bavós de l'úter pre­fa­brià. Per què no? Almenys, des­can­saríem. En pau.