Potser és l'uniforme

La política edu­ca­tiva és simultània­ment un punt de tro­bada i un espai de con­fron­tació. Tot­hom sem­bla estar d'acord que el futur passa per l'edu­cació, per l'edu­cació i per l'edu­cació; però ningú es posa d'acord sobre com fer-ho. El dar­rer informe PISA mos­trava una millora en els nos­tres resul­tats i, sobre­tot, ens per­me­tia com­pa­rar-nos amb altres països de l'entorn euro­peu. En aquest sen­tit, em va cri­dar l'atenció la pro­xi­mi­tat amb Suècia, un país que sovint hem usat com a símbol d'allò que ens agra­da­ria ser. Suècia se situa en el rànquing PISA al cos­tat de Cata­lu­nya, però també mos­tra algu­nes diferències sig­ni­fi­ca­ti­ves. L'escola pública repre­senta el 90%, està for­ta­ment muni­ci­pa­lit­zada i, a més de les capa­ci­tats valo­ra­des per l'informe, acon­se­gueix que el 90% dels joves asso­lei­xin l'edu­cació secundària i que un 50% dis­posi d'estu­dis uni­ver­si­ta­ris. Tan­ma­teix, pel que jo sé, no han d'anar a l'escola amb uni­forme.

Des­mar­cant-nos una estona del curiós debat obert per la con­se­llera, la com­pa­ració amb Suècia ens per­met valo­rar dos aspec­tes que han estat molt pre­sents en el debat edu­ca­tiu català més recent: la cul­tura de l'esforç i l'auto­no­mia dels cen­tres edu­ca­tius. En pri­mer lloc, han estat mol­tes les veus que dar­re­ra­ment s'han aixe­cat con­tra allò que podríem ano­me­nar un rela­xa­ment de la dis­ci­plina, el rigor i la meri­tocràcia esco­lar. La pèrdua d'aquests valors es tra­dui­ria, segons aquesta pers­pec­tiva, en una cai­guda en el ren­di­ment esco­lar, en una igua­lació per la part baixa. En segon lloc, sobre­tot des de l'òptica dels mes­tres, el debat entorn de l'auto­no­mia dels cen­tres i el paper reforçat dels seus direc­tors ha estat inter­pre­tat com un atac a l'escola pública i ha gene­rat aïrades reac­ci­ons. Anem, per com­pa­ració, a veure com s'abor­den aquests dos aspec­tes en el cas suec.

Mats Ekholm, pro­fes­sor emèrit d'Edu­cació i direc­tor del Grup de Recerca en Desen­vo­lu­pa­ment i Soci­a­lit­zació a les Esco­les, en un tre­ball sobre el sis­tema edu­ca­tiu suec ens dóna algu­nes infor­ma­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves: els nens i nenes amb síndrome de Down es man­te­nen a les matei­xes aules que els altres alum­nes durant tota la primària, no es posa cap nota fins als quinze anys, es tre­ba­lla amb la lògica de les “con­ver­ses per al desen­vo­lu­pa­ment” adap­ta­des a cada alumne i, això sí, es dis­posa de recur­sos per asso­lir una ràtio d'un pro­fes­sor per cada deu alum­nes. No sem­bla, doncs, un model basat en la meri­tocràcia dels resul­tats, sinó que es valo­ren pre­fe­rent­ment els prin­ci­pis de la con­vivència, de la diver­si­tat i de la col·labo­ració. El model suec, apli­cat a Cata­lu­nya, seria acu­sat de bonisme (és curiós com la bon­dat s'uti­litza per desa­cre­di­tar qui la té), d'haver per­dut els refe­rents, de gene­rar un excés de fun­ci­o­na­ris, de pro­moure acti­tuds vin­cu­la­des a un ja molt superat maig del 68, de no dotar de com­petències els estu­di­ants i, en defi­ni­tiva, de ser una mos­tra més de la feblesa d'una soci­e­tat man­cada de res­pecte a les regles, a l'auto­ri­tat i a l'esforç indi­vi­dual. Als suecs els fun­ci­ona, tot i que, és cert, ells són suecs i nosal­tres no. Pot­ser si ens vestíssim amb uni­forme...

Res­pecte al segon aspecte, el mateix Mats Ekholm ens explica com en el cas suec l'auto­no­mia dels cen­tres els per­met orga­nit­zar els con­tin­guts, els hora­ris i les dinàmiques pedagògiques amb abso­luta lli­ber­tat. L'auto­no­mia es com­ple­menta amb res­pon­sa­bi­li­tat, de manera que els resul­tats asso­lits per cada escola són publi­cats a escala naci­o­nal i es dis­posa d'un estricte sis­tema d'ins­pecció. Tan­ma­teix, els direc­tors de les esco­les tenen un paper cru­cial, ja que són res­pon­sa­bles no només de defi­nir el pro­jecte pedagògic, sinó també de les rela­ci­ons amb el seu entorn, de con­trac­tar el per­so­nal docent i –ima­gi­neu-vos– de deci­dir el sou de cada pro­fes­sor. A Cata­lu­nya aques­tes idees sovint són inter­pre­ta­des com un atemp­tat a l'escola pública (que, recor­dem-ho, a Suècia repre­senta el 90%) i com un pas cap a la pri­va­tit­zació de la gestió esco­lar. Assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats i pren­dre deci­si­ons amb auto­no­mia sem­bla anar en con­tra de la par­ti­ci­pació als claus­tres i als con­sells esco­lars, tot i que la con­nexió tam­poc sem­bla gaire evi­dent. En qual­se­vol cas, tor­nant a la com­pa­ració, l'auto­no­mia i la res­pon­sa­bi­li­tat a Suècia els fun­ci­ona; però, és clar, ells són suecs. Pot­ser si ens vestíssim amb uni­forme...