La institució

Char­les Bukowski ado­rava els gats i ens ha dei­xat pàgines molt boni­ques par­lant d'aquests ani­mals, que són tan intel·ligents que no cor­ren d'un cos­tat a l'altre tot el dia ni s'amoïnen per gaire res (per això sem­pre estan tan macos, dor­mint, jugant i lle­pant-se les potes). Doncs Bukowski es pre­gun­tava si era més fàcil viure sense lam­pis­tes o sense lite­ra­tura, i deia que sense lam­pis­tes, de totes totes. Per sort no hem de triar. Els lam­pis­tes són molt útils, i quan se t'embussa una cano­nada reses perquè vin­guin de pressa a solu­ci­o­nar-t'ho. I la lite­ra­tura, en canvi... Desen­ga­nyem-nos: hi ha mol­tes per­so­nes que tenen amb la lle­tra escrita la mateixa relació que jo tinc amb l'esquí: cap, i ni a ells ni a mi no ens ha pas­sat res. Però és inne­ga­ble que el patri­moni lite­rari d'un país és una de les seves rique­ses, i qui fa ric aquest patri­moni són els escrip­tors i les escrip­to­res que des de fa segles han escrit en català i han guar­dat la llen­gua; a hores d'ara ja sabem que una llen­gua és una pàtria.

Aquests dies els qui escri­vim en català estem pre­o­cu­pats perquè aquesta llei òmni­bus del govern –que és, fet i fet, una llei de sim­pli­fi­cació– afecta direc­ta­ment, i no pas per a bé, la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes (ILC). La Ins­ti­tució és una enti­tat que va néixer el 1937 –en uns temps difícils!– amb la volun­tat de pro­te­gir i difon­dre els autors cata­lans i les seves obres. Quan dic que la llei toca la ins­ti­tució vull dir, ras i curt, que li treu inde­pendència i poder de decisió: la con­se­lle­ria no vol que la ILC sigui un ens autònom, i els escrip­tors tro­bem aquest punt irre­nun­ci­a­ble. Us pre­gun­ta­reu: és tan impor­tant, aquest canvi de natu­ra­lesa jurídica? Doncs sí, perquè, entre altres coses, amb la nova llei, la ins­ti­tució hau­ria de tre­ba­llar amb una òptica més mer­can­ti­lista que no pas cre­a­dora, i ja sabem que els cre­a­dors, en el món dels diners i els nego­cis, sem­pre hi tenim les de per­dre. M'agra­da­ria saber què deuen dir des del cel de les lle­tres insig­nes escrip­tors com Pous i Pagès o Josep Car­ner, que van pre­si­dir la ins­ti­tució al seu moment. Si de cas esti­gueu alerta, que us ani­rem expli­cant com estan les coses.