Qui recorda Ségolène Royal?

El títol d'aquesta crònica és, cer­ta­ment, dolent i exa­ge­rat. Tot­hom, si fa no fa, recorda Ségolène Royal, la pri­mera dona a haver acce­dit a la segona volta d'una elecció pre­si­den­cial, una segona volta que va per­dre bas­tant estre­pi­to­sa­ment con­tra Nico­las Sarkozy. Avui, Royal torna i vol la seva revenja. El 2007, el ves­pre de la seva des­feta, havia empel­tat el seu dis­curs de fra­ses extre­tes del dis­curs de des­feta del 1974 de François Mit­ter­rand. Així, pre­te­nia esta­blir un paral·lelisme dins l'ima­gi­nari col·lec­tiu entre una des­feta a assu­mir i una victòria a pre­pa­rar: de 1974 a 1981 i, doncs, de 2007 a 2012... Li serà, però, molt com­pli­cat acon­se­guir tor­nar a repre­sen­tar el Par­tit Soci­a­lista en l'elecció pre­si­den­cial de l'any vinent. La màgia Ségolène Royal ja no fun­ci­ona. El 2006, havia fet una cam­pa­nya de primàries excel·lent. Una cam­pa­nya seduc­tora, inno­va­dora, sovint sor­pre­nent, tant en la forma com en el fons, que li havia val­gut ser desig­nada a la pri­mera volta de les primàries, humi­li­ant així els dos altres can­di­dats, Lau­rent Fabius i... Domi­ni­que Strauss-Khan. Ara bé, una vegada esde­vin­guda can­di­data ofi­cial, van començar els pro­ble­mes. La seva cam­pa­nya va esde­ve­nir erràtica, desor­de­nada, com si tot d'una ja no sabés el que havia de pro­po­sar a l'elec­to­rat i que anés pro­vant recep­tes dife­rents, a vega­des con­tra­dictòries. Sarkozy, que havia vist l'elecció de Royal a la can­di­da­tura soci­a­lista com un perill real, aviat va tran­quil·lit­zar-se i mai no va ser inqui­e­tat de debò en la seva cursa cap a la pre­sidència.

Cinc anys més tard, Ségolène Royal vol tor­nar a enfron­tar-se amb Sarkozy però els son­de­jos des­a­con­se­llen for­ta­ment als elec­tors de les primàries de votar-la. Dels tres prin­ci­pals can­di­dats decla­rats o supo­sats del Par­tit Soci­a­lista, és l'única que, segons totes les enques­tes, per­dria de manera dràstica con­tra Sarkozy. Els altres dos, François Hollande i Mar­tine Aubry, podrien gua­nyar, a més amb un marge bas­tant con­for­ta­ble. Així doncs, més que obs­ti­nada i valenta, Royal pareix avui inútil­ment tos­suda, i sem­bla que li importa poc que la seva acti­tud, a vega­des una mica arro­gant, pugui fer peri­llar la necessària uni­tat a venir dels soci­a­lis­tes. Al punt que es podria supo­sar que el seu veri­ta­ble objec­tiu és pura­ment nar­ci­sista: si jo no he gua­nyat con­tra Sarkozy, cap altre soci­a­lista no ho farà... En aquest sen­tit, es trac­ta­ria d'una acti­tud al cap­da­vall bas­tant mit­ter­ran­di­ana: se sap que el 1995 Mit­ter­rand va afa­vo­rir la can­di­da­tura de Jac­ques Chi­rac con­tra Lio­nel Jos­pin, amb l'afany de que­dar com més temps millor l'únic pre­si­dent d'esquerra, i així tenir un lloc pri­vi­le­giat als lli­bres d'història. Ségolène Royal ha inten­tat mos­trar-se sovint com la suc­ces­sora natu­ral de Mit­ter­rand, però en política com en altres afers humans, no sem­pre hereta qui vol.