Llibertat i família

Fa trenta anys, en l'àmbit del dret patri­mo­nial –el dret dels nego­cis– es podia pac­tar lliu­re­ment gai­rebé tot sense cap mena de límit, men­tre que en l'àmbit del dret de família no es podia pac­tar gai­rebé res –tot estava pro­hi­bit o taxat rigo­ro­sa­ment–, fins al punt que alguns juris­tes defen­sa­ven la idea que les nor­mes de dret de família eren de dret públic. Ben al con­trari, actu­al­ment, en l'àmbit del dret de família es pot pac­tar gai­rebé tot el que es vul­gui –àdhuc en pre­visió d'una hipotètica i futura rup­tura matri­mo­nial–, men­tre que en l'àmbit del dret patri­mo­nial no es pot pac­tar gai­rebé res sense pas­sar abans per uns burots rigo­ro­sos d'innom­bra­bles con­trols, llicències, auto­rit­za­ci­ons, per­mi­sos, comu­ni­ca­ci­ons i altres requi­sits d'un uni­vers admi­nis­tra­tiu que esdevé més opres­siu –i pre­ven­tiu– cada dia que passa. I si no ho cre­uen, pre­gun­tin-ho a un empre­sari que tot just hagi aca­bat d'ins­tal·lar la seva empresa, si ja s'ha recu­pe­rat de l'esgo­ta­ment pro­vo­cat per la gim­cana que ha hagut de superar amb penes i tre­balls.

Aquest feno­men de des­re­gu­lació de la família no és gratuït i res­pon a una deriva social cada vegada més per­cep­ti­ble. Estem –ha escrit el filòsof Ale­jan­dro Llano– davant un decaïment de l'espai públic, moti­vat per un reple­ga­ment de l'acció i de la paraula cap a una pri­vacy que s'entén en ter­mes inti­mis­tes, i en la qual els únics inter­can­vis amb l'exte­rior són de tipus mer­can­til. Aquest pre­do­mini de la men­ta­li­tat pri­vada pro­fes­si­o­nal en la vida de la majo­ria de la gent fa que l'espai públic quedi en mans dels polítics pro­fes­si­o­nals als quals els ciu­ta­dans es limi­ten a votar periòdica­ment, en el millor dels casos, però sense que els matei­xos ciu­ta­dans par­ti­ci­pin després de cap manera en la gestió dels afers col·lec­tius. Es con­so­lida així una soci­e­tat con­su­mista i per­mis­siva que posa a l'abast dels ciu­ta­dans una àmplia gamma de com­pen­sa­ci­ons sen­si­bles, per tal que no inter­fe­rei­xin després, amb les seves arbitràries ocurrències, en els pro­ces­sos públics, ges­ti­o­nats en exclu­siva per experts anònims ava­lats, a la vegada, per grups de pressió sor­gits entorn dels poders finan­cers. Han­nah Arendt va adver­tir d'aquesta impli­cació directa entre l'hedo­nisme i el que en deia “soci­e­tat d'irres­pon­sa­bi­li­tat limi­tada”: “L'hedo­nisme, la doc­trina segons la qual només les sen­sa­ci­ons cor­po­rals són reals, no és sinó la forma més radi­cal d'un mode de vida no polític, total­ment pri­vat, el veri­ta­ble com­pli­ment de la sentència d'Epi­cur: viu en l'ocult i no t'ocu­pis del món”.

L'ampli­ació de l'àmbit de l'auto­no­mia de la volun­tat en el camp del dret de família –i, en con­cret, en el con­tin­gut dels capítols o pac­tes matri­mo­ni­als– res­pon, en bona mesura, a aquest cor­rent de pen­sa­ment: munta-t'ho com vul­guis dins de casa teva, casa't i des­casa't amb qui escu­llis sense cap mena de límit i tan­tes vega­des com vul­guis, orga­nitza la teva vida de pare­lla i les con­seqüències de la seva dis­so­lució com pre­fe­rei­xis, con­su­meix tot el que puguis fins a que­dar tip, vota cada ics anys i no et pre­o­cu­pis de res més, ja que tota la resta et vindrà donada pels que en saben i, per sobre d'aquests, pels que els paguen, que són els qui de debò reme­nen les cire­res. Per tant, no hi ha dubte que el futur imme­diat dels pac­tes fami­li­ars estarà pre­si­dit per una pro­gres­siva ampli­ació de l'àmbit de l'auto­no­mia de la volun­tat, tant pel que fa a la regu­lació de les rela­ci­ons econòmiques de qual­se­vol dels models de família que pro­li­fe­ren com pel que fa a la pre­visió de les con­seqüències de la rup­tura de la con­vivència, amb la pre­tensió de plas­mar en la rea­li­tat la vella aspi­ració de si te he visto no me acu­erdo. I tot això s'ins­criu, en efecte, en un procés de dilució dels models tra­di­ci­o­nals de con­vivència i soci­a­bi­li­tat, carac­terístic de les soci­e­tats evo­lu­ci­o­na­des, els efec­tes del qual són sus­cep­ti­bles de valo­ra­ci­ons molt dis­pars i mati­sa­des.

Ara bé, tot i que –als països de la nos­tra cul­tura– la tendència del dret com­pa­rat sigui encara expan­siva de l'àmbit de l'auto­no­mia de la volun­tat en els nego­cis fami­li­ars, cal veure que es pugui anar molt més lluny del que ha anat, recent­ment, algun orde­na­ment jurídic modern. D'altra banda, també s'hau­ran d'ava­luar crítica­ment –pas­sat algun temps– els efec­tes soci­als d'aquesta tendència. Perquè la con­questa de la lli­ber­tat indi­vi­dual és un fi en si mateix, però això no sig­ni­fica que el seu exer­cici man­qui de límits, quan aquests són impo­sats per raons d'interès gene­ral. Estic d'acord que, després de la pro­mul­gació de la Cons­ti­tució, la base de qual­se­vol regu­lació de la família són els drets fona­men­tals –drets indi­vi­du­als– dels ciu­ta­dans, que no can­vien de con­dició pel fet d'estar inte­grats en una família. Però no ho estic tant que la prin­ci­pal jus­ti­fi­cació de qual­se­vol regu­lació de la família sigui asse­gu­rar els drets indi­vi­du­als de totes i cadas­cuna de les per­so­nes que la for­men. Exis­teix un interès de la família que la soci­e­tat, jurídica­ment orga­nit­zada en forma d'estat, ha d'assu­mir i fer seu, i impo­sar la seva pre­va­lença per raons de interès gene­ral, únic prin­cipi ètic de vali­desa uni­ver­sal no metafísic. Els prin­ci­pis de la Il·lus­tració –com l'auto­no­mia de la volun­tat indi­vi­dual– por­ten també din­tre seu el ger­men de l'auto­des­trucció, quan s'exa­cer­ben fins al paro­xisme. Per tant, en el futur no es tor­narà a una ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació rígida de la família, però tam­poc tot serà a la carta. Pre­val­dran alguns models. És llei de vida. La història és sem­pre pen­du­lar.