Forns de pa sense farina

El con­cepte “per­sona que menja molt pa” és fàcil d'expres­sar en qual­se­vol idi­oma. Només cal tra­duir-ho direc­ta­ment, sense cap pro­blema. La sin­gu­la­ri­tat del català és que ho diu amb una sola paraula: panarra. És una mos­tra més de la cul­tura del pa i del blat que impregna la nos­tra llen­gua (‘No diguis blat fins que no sigui al sac”, “Qui no vul­gui pols que no vagi a l'era”, “Sepa­rar el gra de la palla”, “Fer la farina blana”, “Arri­bar i mol­dre”, etc.). Panarra sug­ge­reix la gana en temps de misèria que es fa pas­sar a base de l'ali­ment més comú i ele­men­tal, també sug­ge­reix el gor­mand que menja molt de tot i que, a més a més, ho acom­pa­nya tot amb pa. O, sim­ple­ment, un panarra és aque­lla per­sona que no sap pres­cin­dir del pa.

L'ela­bo­ració i la venda del pa ha can­viat qui-sap-lo en els últims anys. Molts pobles petits s'han que­dat sense forn i la gent ha de com­prar el pa que els arriba en fur­go­ne­tes de repar­ti­ment, un pa insípid, que no pesa i que no té res a veure amb el gloriós pa de pagès. Els pobles que encara tenen un bon forn –és a dir, uns bons for­ners– que fa un pa crui­xent i gustós com Déu mana els hau­rien de decla­rar Patri­moni de la Huma­ni­tat. A les ciu­tats la situ­ació és molt con­tras­tada. Al cos­tat d'unes peces indus­tri­als que es venen als súpers a dins de bos­ses pro­filàcti­ques, creix el nom­bre de forns que fan pa a la fran­cesa, posant els cinc sen­tits en l'ela­bo­ració i la vari­e­tat. Són pans de cada dia que a casa nos­tra van recu­pe­rant el sabor que s'havia per­dut per
un excés de meca­nit­zació.

Als forns de tota la vida que s'han man­tin­gut fidels a la tra­dició s'hi afe­gei­xen ara nous esta­bli­ments que com­bi­nen cri­te­ris més moderns i pro­ce­di­ments tra­di­ci­o­nals. I també algu­nes cade­nes que tenen més apa­rença que substància. La sor­presa és que cada vegada hi ha més forns que no venen farina. Si pre­gun­tes a la depen­denta amb què fan el pa, s'encon­geix d'espat­lles amb cara de “a-mi-què-m'expli­ques” i con­ti­nua des­pat­xant com si res. I si li dema­nes farina de galeta, amb prou fei­nes sap a què et refe­rei­xes. Els forns sense farina són el mis­teri de la trans­subs­tan­ci­ació.