Opinió

OPINIÓ

Cap a on anem?

Els propers trenta anys seran crítics per a la humanitat si tots plegats no som capaços d'acceptar les conseqüències dels nous equilibris econòmics

És una rea­li­tat esta­ble que occi­dent, és a dir, la UE i els EUA, han cres­cut amb taxes del 4% anual en els últims vint anys, i la Xina i l'Índia amb taxes del 12% en el mateix període. Ara els crei­xe­ments són un 2% menors a causa de la crisi econòmica. El crei­xe­ment dels països emer­gents és sem­pre més gran que el del països desen­vo­lu­pats, per tres raons bàsiques: el cost labo­ral és menor, les regu­la­ci­ons soci­als i medi­am­bi­en­tals són més laxes i la tec­no­lo­gia la poden adqui­rir direc­ta­ment als tecnòlegs a preus asse­qui­bles a canvi de donar-los accés als seus mer­cats.

És també cert que en la mesura que el país es desen­vo­lupa aquests avan­tat­ges es redu­ei­xen, els cos­tos labo­rals aug­men­ten amb el nivell de vida de la població, la tec­no­lo­gia ha de desen­vo­lu­par-se amb mit­jans pro­pis o és més cara, i les regu­la­ci­ons soci­als i medi­am­bi­en­tals es fan més rigo­ro­ses i estric­tes pro­por­ci­o­nal­ment a l'incre­ment de la renda i a la com­ple­xi­tat del desen­vo­lu­pa­ment social. Per tant, es reduirà però no s'anul·larà aquesta diferència de crei­xe­ment entre els països desen­vo­lu­pats i els emer­gents. El 1980 la UE i els EUA repre­sen­ta­ven el 60% del PIB, riquesa mun­dial, i la Xina i l'Índia, el 4%. El 2030 aquest dese­qui­li­bri haurà des­a­pa­re­gut, i la UE i els EUA repre­sen­ta­ran el 30% del PIB mun­dial, igual que la Xina i l'Índia. El 2040 el PIB d'aquests serà entre el 50% i el 100% més gran que el dels EUA i la UE. Hi ha un trans­va­sa­ment rapidíssim de riquesa d'Occi­dent a Ori­ent, històrica­ment sense pre­ce­dents.

En el món actual les comu­ni­ca­ci­ons i el comerç han donat una dimensió a les empre­ses que supera la de molts estats. El poder polític és geogràfic i local, i l'econòmic, mun­dial. Res no impe­deix a les grans empre­ses esten­dre's a arreu, apro­fi­tar els avan­tat­ges de fabri­car en un lloc i ven­dre en un altre i obte­nir bene­fi­cis fis­cals a par­tir de l'àmbit necessària­ment local dels impos­tos.

És legítim fer-se la pre­gunta de si el desen­vo­lu­pa­ment econòmic de països emer­gents com ara la Xina i l'Índia, basat en la inter­venció directa de l'estat, serà esta­ble i tan eficaç en el futur com ha estat fins ara, o bé si entrarà en crisi per la manca de lli­ber­tat i de democràcia de les seves soci­e­tats. És pos­si­ble que la cor­rupció sigui el fac­tor que pugui posar més en qüestió el desen­vo­lu­pa­ment i l'har­mo­nia social, perquè fa patent la injustícia que suposa que uns robin en favor propi un patri­moni públic que és de tots, però no és pro­ba­ble que el desen­vo­lu­pa­ment de la Xina s'aturi en els pro­pers anys, i el de l'Índia, que va amb un retard de quinze anys res­pecte del de la Xina, tam­poc. La població viu pro­gres­si­va­ment millor i això com­pensa les carències de l'estat. Per tant, l'empo­bri­ment de la UE i els EUA res­pecte de la Xina i l'Índia con­ti­nuarà ine­luc­ta­ble­ment. L'eco­no­mia, quan és esta­ble, és un joc de suma zero: el que un gua­nya l'altre ho perd. Quan l'eco­no­mia creix, la regla ja no és aquesta, perquè tot­hom hi gua­nya, els uns més que els altres. Si l'eco­no­mia mun­dial entrés en un cert esgo­ta­ment i estan­ca­ment, la diferència de crei­xe­ment entre els països rics i els emer­gents es redui­ria per les raons expres­sa­des, però el fet que aquest crei­xe­ment s'apro­ximi a zero per als països desen­vo­lu­pats com­pli­carà els equi­li­bris entre els uns i els altres. No créixer deixa l'eco­no­mia estan­cada, i en certs sec­tors, en recessió. La inflació dilu­eix el crei­xe­ment, no es crea ocu­pació, la necessària reno­vació i millora de l'eco­no­mia esdevé impos­si­ble i el progrés tec­nològic en gran part des­a­pa­reix. És una situ­ació no sos­te­ni­ble per a una eco­no­mia basada en el mer­cat.

La nos­tra població no coneix la guerra direc­ta­ment perquè no l'ha patida. No hi ha hagut a Europa ni als EUA cap guerra naci­o­nal des de fa més de sei­xanta anys. Les guer­res des de 1945 han estat colo­ni­als o post­co­lo­ni­als i, per tant, amb efec­tes limi­tats sobre la població i sobre la des­pesa pública. L'única excepció va ser la del Viet­nam, que va pro­duir una enorme sac­se­jada social als EUA que va donar lloc a l'aban­do­na­ment directe i ràpid del con­flicte. Per tant, els records del que suposa una guerra, que podrien ser l'antídot per evi­tar-ne la repe­tició, s'han per­dut en l'ima­gi­nari col·lec­tiu.

Són els grans dese­qui­li­bris de riquesa o els can­vis en l'equi­li­bri de poder econòmic, els que poden por­tar a la guerra, i si això és així sem­bla­ria ine­vi­ta­ble que els rics, els EUA i la UE, no vul­guin per­dre la seva posició pri­o­ritària o de pri­vi­legi i això els porti a una guerra per reduir la capa­ci­tat de les potències emer­gents abans que siguin més for­tes. Hi ha ante­ce­dents històrics de guer­res des­en­ca­de­na­des per tal d'evi­tar el crei­xe­ment del que es per­cep com a ene­mic. La decla­rada pel Japó con­tra els EUA o la d'Ale­ma­nya con­tra Rússia el 1941 en són exem­ples clars.

Aquesta situ­ació ens porta a pre­gun­tar-nos si serà Occi­dent direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment el que des­en­ca­de­narà una guerra per evi­tar l'emergència de les noves potències i per no per­dre la posició de pri­vi­legi de què s'ha bene­fi­ciat en els últims 300 anys. L'única espe­rança perquè una regla que s'ha con­fir­mat històrica­ment sem­pre que les cir­cumstàncies s'han donat no es com­plexi en els pro­pers trenta anys és que qui pugui per­ce­bre un dese­qui­li­bri de poder que no l'afa­vo­reix no iniciï o pro­vo­qui el con­flicte armat. Els EUA i la UE són democràcies i per tant els resul­tarà soci­al­ment i política­ment difícil ini­ciar una guerra, però l'experiència de l'Iraq és contrària a aquesta espe­rança. La capa­ci­tat nuclear i de gran poder de des­trucció de les armes moder­nes pot por­tar a la falsa creença que es pot fer una guerra neta i ràpida. Al començament d'una guerra és sem­pre aquest el sen­ti­ment per l'ata­cant, i a l'Iraq i al Viet­nam també ho va ser. La rea­li­tat és la contrària, perquè el risc d'una heca­tombe mun­dial és altíssim. No és segur, doncs, que la democràcia sigui un talla­foc de força sufi­ci­ent per evi­tar la guerra.

Tot porta a la con­vicció, com diu Mic­hael Spence, que els pro­pers trenta anys seran crítics per a la huma­ni­tat si tots ple­gats no som capaços d'accep­tar les con­seqüències dels nous equi­li­bris econòmics. No és fàcil i té ris­cos, però caldrà nave­gar pel mar tur­bu­lent de les noves rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals accep­tant que res no serà igual en el futur i que les solu­ci­ons radi­cals i apa­rent­ment ràpides poden supo­sar grans ris­cos més que grans opor­tu­ni­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.