Quietud

Les lleis de l'oferta d'oci mas­si­fi­cada impo­sen la seva tira­nia (per la via de la seducció econòmica o de les modes) quan arri­ben les vacan­ces. Aquest tri­omf suposa la der­rota d'una qua­li­tat: la qui­e­tud. Perquè si seguim el patró majo­ri­tari de com inver­tir el temps lliure, l'únic que fem és can­viar l'esce­nari però no alguns dels hàbits de què ens maleïm durant l'any. Així, de la satu­ració del mitjà de trans­port que fem ser­vir cada dia per anar a tre­ba­llar, pas­sem a l'agi­tació dels que ens han de tras­lla­dar o tor­nar del lloc esco­llit per bus­car el “relax” o dels que ens per­me­ten moure'ns-hi quan hi som: cues per fac­tu­rar i hores d'espera en els aero­ports, cues amb el cotxe sobre l'asfalt, o pro­ble­mes per fon­de­jar amb el vai­xell en cales sobre­o­cu­pa­des. I això, si comp­tem que no hi hagi vagues d'última hora, can­cel·laci­ons o impre­vis­tos. Hi ha qui deu poder rela­xar-se, dis­fru­tar i des­con­nec­tar mal­grat haver de pagar aquests peat­ges i em sem­bla admi­ra­ble, fabulós. Però també sos­pito que hi deu haver un bon gra­pat de gent que sucum­beix a la sug­gestió que ens pro­du­eix la quan­ti­tat de mis­sat­ges que rebem sobre el con­cepte de qui­nes són les vacan­ces que ens han de fer “feliços”. Tot ple­gat, com en la resta d'àmbits de l'inter­canvi econòmic, és un pro­blema de con­cepte, de màrque­ting i de preu, i ara per ara la qui­e­tud no s'asso­cia a unes vacan­ces “com cal”, sinó a unes que, ja siguin immen­sa­ment cares o sos­pi­to­sa­ment bara­tes, ens per­me­tran, en absència de soroll i d'agi­tació, tenir un temps per escol­tar-nos a nosal­tres matei­xos, sense cap inter­ferència.