Els privilegiats

A Bojan Krkic li passa el que passa a molts: cau bé a la gent, té feina, no cobra prou i no juga. Sem­pre n'hi ha un altre al seu lloc del camp. És com si un pro­fes­sor entrés a l'aula i trobés l'aula ocu­pada, com si un arti­cu­lista trobés el seu espai del diari ja escrit. Bojan va ser un nen que va sor­tir molt bé als pares: sabia què volia, era el millor fut­bo­lista del poble. Va entre­nar-se de valent, va tenir una mica de sort, va fit­xar per un gran club i va tren­car esque­mes… Però ara, que s'ha fet gran i que és a la plan­ti­lla del pri­mer equip, quasi mai no juga. I si el temps passa massa de pressa per a tot­hom, ima­gi­nin com deu pas­sar per a un juga­dor com ell! Fa uns estius que diuen que se n'anirà. Pot­ser ja és fora a hores d'ara. Si no fos que ella cobra molt menys, Bojan Krkic em faria pen­sar en una dona que també va tren­car esque­mes de petita. Era la millor noia de la classe: la més intel·ligent, la més simpàtica, la més atrac­tiva. Natu­ral­ment, va fer ciències. Va estu­diar arqui­tec­tura, una de les millors estu­di­ants de la car­rera. Els bufets se la dis­pu­ta­ven, va apa­re­llar-se, va tenir un fill i una hipo­teca. I ara que passa dels trenta anys, es troba que la bom­bo­lla ha fet xaap, que el bufet ha tan­cat i que la feina d'arqui­tecta ha volat per sem­pre. Diu que se sent esta­fada. Té una part de raó, com quasi tot­hom. Però què passa amb la gene­ració que avui té trenta-pocs anys? Van ser els pares, van ser els pro­fes­sors, els que van dir-los que, si s'hi esforçaven, farien les fei­nes que somi­a­ven? Tan inge­nus són? Tan men­ti­ders som els que som més grans? Què ens passa, als pri­vi­le­gi­ats que no comen­cem dient que som uns pri­vi­le­gi­ats fins i tot quan no fem la feina que ens agra­da­ria?