Només és futbol, no ho espatllem

El par­tit no va ni poder aca­bar. El públic va envair el camp, la poli­cia va començar a car­re­gar i vés a saber com va ser la nit ahir a Bue­nos Aires. S'havia con­su­mat el des­cens del River Plate, una tragèdia per a la mei­tat d'Argen­tina. El River Plate ja havia hagut de tor­nar a Bue­nos Aires amb pro­tecció poli­cial després de per­dre per 2-0 en el par­tit d'anada de la pro­moció de des­cens al camp del Bel­grano de Córdoba. L'amenaça que tenien eren els seus pro­pis afi­ci­o­nats, que al final del par­tit havien inten­tat agre­dir alguns juga­dors per la der­rota. Ahir es jugava el par­tit de tor­nada, en un ambi­ent molt tens i amb agres­si­ves pro­tes­tes prèvies dels afi­ci­o­nats davant la seu del club. Quan es va con­su­mar el des­cens de l'equip la frus­tració va dege­ne­rar en violència. Ahir no va gua­nyar ningú a Bue­nos Aires. Va per­dre el fut­bol. Són mals dies per al fut­bol.

El dia abans el Reus, com el Bel­grano al Monu­men­tal, no va poder cele­brar com hau­ria vol­gut al camp del Comarca de Níjar el seu retorn a segona B, ja que l'afició local va ser molt hos­til i al final fins i tot hi va haver na agressió a un juga­dor reu­senc. El rival i el seu públic van dur l'agres­si­vi­tat al límit. No se'n van sor­tir, però van fer un altre flac favor al fut­bol.

El final de tem­po­rada és el moment en què els millors gua­nyen els títols o asso­lei­xen els objec­tius, però també és l'hora de les frus­tra­ci­ons per als que no els asso­lei­xen. No acon­se­guir pujar, per­dre una final o caure en el des­cens no són situ­a­ci­ons agra­da­bles, però for­men part del joc. Però costa que s'enten­gui així. A part del pres­tigi espor­tiu hi sol haver diferències econòmiques molt impor­tants entre gua­nyar o per­dre, entre pujar o bai­xar. I això accen­tua el dra­ma­tisme fins a límits peri­llo­sos. Més que res, perquè torna por­tar el fut­bol al ter­reny de la violència. Els mit­jans van plens aquests dies de situ­a­ci­ons per­ni­ci­o­ses per al fut­bol.

La set­mana pas­sada mateix es va viure un altre epi­sodi lamen­ta­ble en la final de la Copa Liber­ta­do­res. Els juga­dors del San­tos i el Peñarol van mun­tar una bata­lla cam­pal al final del par­tit, en què s'havia impo­sat l'equip bra­si­ler. La figura del San­tos, el jove Ney­mar, va ser un dels més actius. El juga­dor, pretès per clubs impor­tants, havia mar­cat un bon gol, l'havia cele­brat evo­cant la seva pro­pera pater­ni­tat, tot i que amb prou fei­nes té 18 anys, i va repar­tir unes quan­tes pun­ta­des de peu durant el par­tit i al final. No va ser l'únic, però mili­ons d'ulls de tot el món es van pro­jec­tar sobre ell, i no només perquè és un fut­bo­lista sin­gu­lar.

Pocs dies abans també s'havia pogut com­pro­var que la nove­tat en la lliga espa­nyola d'adju­di­car la ter­cera plaça d'ascens de segona A a pri­mera divisió en un enfron­ta­ment directe pot­ser s'haurà de revi­sar. El doble enfron­ta­ment entre l'Elx i el Gra­nada va dei­xar uns quants epi­so­dis d'alta tensió i de violència ver­bal i física que van dei­xar fins i tot en un segon pla la l'emoció i la incer­tesa pel resul­tat final. La subs­tan­cial diferència entre poder jugar a pri­mera (tots dos clubs, molts anys després de l'última vegada) va car­re­gar l'enfron­ta­ment d'una violència total­ment inne­cessària. És clar que en la cre­ació d'aquest clima també hi té a veure la for­mació que els juga­dors hagin tin­gut.

Sovint, però, el pro­blema és a la gra­de­ria. Un exem­ple recent: a la lliga russa l'afició del Kirília va llançar plàtans al veterà Roberto Car­los, actu­al­ment juga­dor de l'Anxi Mak­hatxka­lian. No era, a més, la pri­mera vegada.

Dijous pas­sat vaig tenir la sort de poder assis­tir al sopar de clo­enda de la tem­po­rada dels equips del CF Damm. Més de tres-cents nanos entre 6 i 18 anys, que van aguan­tar amb una bona edu­cació pal­pa­ble les més de tres hores que va durar l'acte. I que al camp també els la incul­quen, tant o més que els con­cep­tes fut­bolístics. La Damm, com se sap, només té equips de for­mació, i ja fa dècades que fa molt bona feina amb tots els joves que pas­sen pel club. En la revista que va repar­tir durant el sopar, a més, hi havia un arti­cle del res­pon­sa­ble de la secció de Barça d'aquest diari, en Fer­ran Cor­reas, en què par­lava de la seva experiència com a entre­na­dor de nens a la Penya Bar­ce­lo­nista Anguera. Entre les nor­mes que tenien, n'hi havia una d'espe­cial: si el pare d'un nen de l'equip insul­tava algú, l'entre­na­dor subs­tituïa el nen perquè s'enfadés amb el seu pare per haver jugat menys. La mesura solia fun­ci­o­nar bé. I no només s'edu­cava bé els nens, sinó que l'edu­cació també arri­bava a la gra­de­ria.

Si no s'entén que el fut­bol només pot anar per aquest camí, serà el que no ha de ser. I hi per­drem tots.