El «llur», encara és nostre?

Quan, ado­les­cent, vaig ado­nar-me que el català nor­ma­tiu uti­lit­zava la forma pos­ses­siva de la ter­cera per­sona del sin­gu­lar (el seu / la seva...) també per la ter­cera per­sona del plu­ral, em vaig ata­ba­lar una mica. Si diem: «Han cele­brat la seva festa de casa­ment» es pot enten­dre que «la seva» es refe­reix a més d'una per­sona, però una frase com: «A davant dels acadèmics, l'ora­dor ha subrat­llat els seus errors», em sem­bla que no acla­reix ben bé de qui són els errors en qüestió... Tot i que per­meti més pre­cisió, llur cau en desús. De fet, sem­bla que faci tant de temps que hagi cai­gut en desús que Pau Vidal, al seu lli­bre En perill d'extinció, 100 parau­les per sal­var (ed. Empúries) inclou la paraula llur però ho fa reco­nei­xent implícita­ment que no ser­veix de res fer cap esforç per sal­var aquesta paraula, i explica que de les cent parau­les que pro­posa sal­var és l'única que no ha sen­tit mai emprar espontània­ment. Un viatge per les ter­res cre­ma­des de la Cata­lu­nya Nord li podria val­dre d'esme­nar aquesta cruel man­cança (a con­dició, és clar, de tro­bar cata­la­no­par­lants, cosa cada vegada més com­pli­cada, aquí dalt). A la Cata­lu­nya Nord, el llur és estès i gene­ra­lit­zat a la llen­gua par­lada. Al punt que sovint, per ana­lo­gia amb les altres for­mes pos­ses­si­ves, inclou l'arti­cle pre­li­mi­nar: «S'ha mort el llur gos», «Han venut la llur casa». També per ana­lo­gia es pot sen­tir fins i tot, en cer­tes comar­ques: «Ha vin­gut la llura filla».

Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit, a la seva Gramàtica de la llen­gua cata­lana (ed. Proa) explica que la recu­pe­ració acadèmica moderna de llur s'ha fet a par­tir de tex­tos antics i no de l'ús cor­rent. I afe­geix que «hi ha motius per creure que 'llur' no fou mai una forma arre­lada de manera pre­gona i uni­ver­sal al nos­tre domini lingüístic: la filo­lo­gia for­neix abun­do­ses mos­tres de 'llur' emprat errònia­ment». Reco­neix que la Cata­lu­nya Nord cons­ti­tu­eix una excepció a aquesta situ­ació però afirma que «el pos­ses­siu ros­se­llonès s'explica pel poderós influx del francès ofi­cial». He de con­fes­sar que aquesta afir­mació, sobre­tot pel fet de venir d'un dels gramàtics cata­lans més noto­ris i influ­ents de l'època con­tem­porània, va ferir-me una mica. Em va fer pen­sar que, vist del sud, es podia creure amb una certa faci­li­tat que qual­se­vol tret par­ti­cu­lar del català sep­ten­tri­o­nal ve, de manera mecànica, de la influència del francès. Com si no tinguéssim, aquí dalt, cap geni propi, cap capa­ci­tat d'invenció, cap pecu­li­a­ri­tat que no fos impor­tada. La nos­tra manera par­ti­cu­lar d'usar el llur que, jus­ta­ment, no s'adiu a la manera fran­cesa d'emprar el leur, em fa intuir que en aquest cas la influència fran­cesa no té res a veure amb aquest ús. I, de fet, Joan Coro­mi­nes afir­mava la mateixa cosa al Dic­ci­o­nari eti­mològic i com­ple­men­tari de la llen­gua cata­lana: «No és menys man­cada de fona­ment la supo­sició d'alguns que la con­ser­vació de 'llur' hagi estat deguda ni aju­dada per la influència fran­cesa».

Tot i això, els ente­sos expli­quen que la subs­ti­tució de llur per el seu / la seva ja es pot notar a l'edat mit­jana i, és clar, mai no m'atre­vi­ria a negar que es tracta d'una evo­lució pro­funda de la llen­gua. Ara bé, mal­pen­sat com sóc, em dic que la situ­ació con­tem­porània d'aquest pobre llur ago­nit­zant seria dife­rent si l'espa­nyol tingués pro­noms pos­ses­sius dife­rents per a les ter­ce­res per­so­nes del sin­gu­lar i del plu­ral. I fins i tot diria que si una mica arreu exis­teix un intent pot­ser des­es­pe­rat però tos­sut de sal­var aquest llur deu ser perquè es per­cep que la seva des­a­pa­rició té alguna cosa a veure amb la influència asfi­xi­ant que exer­ceix la llen­gua espa­nyola sobre la llen­gua cata­lana.