Tot esperant l'octubre

El tret de sor­tida per la cele­bració del congrés del PSC ja s'ha donat. És temps de posi­ci­o­nar-se i temps de dir-hi la nos­tra. És el moment en què allò que pen­sem i allò que cre­iem pugui ser expo­sat amb plena lli­ber­tat. Tot­hom ho ha de poder dir tot i després el con­sens, la majo­ria o la síntesi esde­vindrà el nos­tre full de ruta en el pro­pers anys.

Ara, doncs, vol­dria fer algu­nes refle­xi­ons breus de l'entorn pre­con­gres­sual en el qual estem immer­sos.

1. El fons. Tenim una gran opor­tu­ni­tat, en temps de des­con­fiança en la política i els par­tits, de demos­trar que la nos­tra orga­nit­zació, el nos­tre par­tit, és útil i ser­veix a la soci­e­tat. Cal rede­fi­nir el nos­tre pro­jecte per Cata­lu­nya, per la seva gent, per la seva pros­pe­ri­tat i per la seva cohesió. Hem de poder inci­dir en els movi­ments econòmics i en el model social, hem d'entes­tar-nos a fer un sis­tema fis­cal que sigui de veri­tat redis­tri­bu­tiu i man­te­ni­dor i poten­ci­a­dor de l'estat del benes­tar. Un model de par­tit que con­ju­gui una orga­nit­zació oberta, fle­xi­ble i amb capa­ci­tat d'ade­quar-se a la rea­li­tat per tro­bar solu­ci­ons fac­ti­bles als pro­ble­mes de la ciu­ta­da­nia i, d'altra banda, que s'inse­reixi en el si de la soci­e­tat. Recu­pe­rar les com­pli­ci­tats soci­als, recu­pe­rar la trans­missió dels neguits ciu­ta­dans per trans­for­mar-los en polítiques ade­qua­des que facin min­var les diferències i garan­tei­xin les pos­si­bi­li­tats de rea­lit­zació per­so­nals i col·lec­ti­ves. I, si de veri­tat som fede­rals, apli­quem, des d'ara, les polítiques que defi­neix aquest postu­lat. Prou ambigüitats i prou dialèctica estèril. Ter­mi­nis i ambició sense límit pel país i el seu benes­tar.

2. Les for­mes. És cert que el regla­ment del congrés apro­vat podia haver estat més flo­rit. Jo hagués rebai­xat el nom­bre de mili­tants neces­sa­ris per dele­gat. Hagués bai­xat la pro­porció, però crec que aquest no és el tema cen­tral. Al meu enten­dre, mul­ti­pli­car els dele­gats ens faria anar a un assem­ble­a­risme més o menys enco­bert; res­pec­ta­ble però confús. Em sem­bla més neces­sari que hi hagi gene­ro­si­tat, fle­xi­bi­li­tat, i volun­tat de debat. Un debat que esti­gui pre­sent a les agru­pa­ci­ons, a les quals es per­meti que arri­bin força esme­nes, si és pos­si­ble, que expli­ci­tin la diver­si­tat d'opinió i de posició al congrés i que no fun­ci­oni el cor­reu dic­tat o el recur­rent “Bar­ce­lona diu” per eli­mi­nar o dei­xar per­dre algu­nes esme­nes. Tot­hom té dret a can­viar d'opinió i, així com veiem ara cons­pi­cus defen­sors del grup a Madrid –que no és el tema més impor­tant, encara que molt mediàtic–, fa tres anys ells matei­xos vota­ven (veta­ven) en con­tra. Ara, això no pot pas­sar. Fóra bo que arri­bin el màxim d'opi­ni­ons, i les con­tras­ta­rem amb interès, volun­tat de debat i interès per arri­bar a una síntesi cons­truc­tiva.

3. Els noms. Cons­tato amb una certa per­ple­xi­tat que s'ha creat una mena de fals ima­gi­nari en què els Zara­goza-Mon­ti­lla-Iceta (pot­ser Nadal també) han esde­vin­gut el tri­dent dolent; sem­bla que són els únics que tenen res­pon­sa­bi­li­tats en les der­ro­tes elec­to­rals i, per extensió, de tots els mals. Tots el que veiem que sur­ten a entre­vis­tes, par­len i encapçalen pro­pos­tes més o menys estruc­tu­ra­des, són mem­bres de l'actual exe­cu­tiva, que, si no m'equi­voco, pren deci­si­ons col·legi­a­des i, per tant, amb res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida, i, com si no anés amb ells el drama, miren cap a una altra banda i s'ator­guen la capa­ci­tat d'incloure o sepa­rar noms de la futura direcció. Deu­ran ser els dele­gats, que triïn, oi? Està força bé que els aspi­rants vagin dient, però crec que hi ha vida, i molta gent pre­pa­rada, més enllà d'aquests cer­cles cen­trals, que pugui for­mar una direcció que bar­regi joven­tut i experiència, cen­tre i perifèries, defen­sors del grup propi i dels que volen veu pròpia en “temes que afec­tin Cata­lu­nya”. No cre­mem pos­si­bles can­di­dats i can­di­da­tes abans d'hora. I no fem judi­cis que pre­jut­gin com­po­si­ci­ons.

4. Les xar­xes soci­als, majo­ries sòlides?. Puc escriure “plou i fa sol, les brui­xes es pen­ti­nen i els nens can­ten i ballen a l'escola”, i enviar-ho al món com a mos­tra d'un lirisme fàcil i gai­rebé banal; puc escriure “retard a Roda­lies Renfe, el traspàs va ser una estafa”, i pot­ser em con­fo­nen amb el con­se­ller piu­la­dor, o puc dir “he per­dut les elec­ci­ons, el PSC és un des­as­tre” i llançar-ho al món vir­tual. Em con­tes­ten, s'hi afe­gei­xen uns quants indi­gents en els posts 15-M i 22-M –no sabem ni quants són ni qui són, ni com ni per què s'hi engan­xen–, i automàtica­ment he tei­xit una xarxa social. S'és notícia i sem­bla que ja es tin­gui el dret de recla­mar el que sigui –no en nega­rem pas el dret, per des­comp­tat–. Les xar­xes soci­als són una evidència inqüesti­o­na­ble, però, per mi, no són ni repre­sen­ta­ti­ves, pel pos­si­ble ano­ni­mat (que és un dèficit democràtic), ni cor­rents fona­men­tats d'opinió per exi­gir deter­mi­na­des con­di­ci­ons a la militància d'un par­tit, ara per ara. Pos­si­ble­ment s'haurà d'estar ama­tent a aquesta rea­li­tat i, de cara al futur imme­diat, s'hau­ran d'imple­men­tar com a mètode de comu­ni­cació, no sé si de debat gaire pro­fund. Ara, a propòsit del congrés, hem vist que s'ha par­lat molt de les xar­xes soci­als, però em sem­bla que s'han sacra­lit­zat. No les rebut­gem ni les demo­nit­zem, però crec que encara no repre­sen­ten una sòlida posició de la majo­ria. Ja hi haurà temps, però també és cert que el seu pro­ta­go­nisme ha estat sobre­di­men­si­o­nat, crec, sense treure'ls vali­desa.

És temps de pas­sar del jo crític al nosal­tres pos­po­si­tiu. Es tracta de dis­cu­tir i deba­tre fins a l'esgo­ta­ment per tro­bar els prin­ci­pis polítics actu­a­lit­zats, les estratègies d'inserció social, l'estruc­tura ade­quada al temps i les per­so­nes que millor puguin diri­gir el pro­jecte del soci­a­lisme català, sense cap límit i sense renun­ciar a res. Un pro­jecte que té el seu paper i segu­ra­ment serà cab­dal nova­ment pel nos­tre país, si ho sabem fer bé.

De feina, n'hi ha, i molta.