No és país per a joves

En els dar­rers mesos, diver­sos mit­jans sem­blen haver-se posat d'acord a l'hora de lloar els joves pro­fes­si­o­nals que deci­dei­xen fer les male­tes a la recerca d'opor­tu­ni­tats aquí nega­des. Des de pro­duc­tes audi­o­vi­su­als sen­sa­ci­o­na­lis­tes fins a infor­mes de la premsa “seri­osa” s'enal­teix la figura d'una joven­tut que emi­gra vers eco­no­mies més desen­vo­lu­pa­des. Amb un estil nar­ra­tiu de “publi­re­por­tatge” es des­taca el per­fil aven­tu­rer de qui marxa i s'esmen­ten els avan­tat­ges del des­ar­re­la­ment labo­ral de dese­nes de milers de con­na­ci­o­nals. Tan­ma­teix, un mínim de reflexió asse­nyada sobre aquest afer ens indica que es pro­pi­cia així una acció con­tra tota lògica econòmica i moral.

Si bé és posi­tiu que joves estu­di­ants puguin fer part de la seva for­mació a altres estats i que conèixer altres països eixam­pla horit­zons, no ho és que s'empe­nyi la gene­ració més ben for­mada de la història a des­ar­re­lar-se a l'estran­ger, exer­ceixi la pro­fessió per a la qual ha estat pre­pa­rat, o més freqüent­ment, en altres de menys qua­li­fi­ca­des. I és una cruel para­doxa assis­tir al lamen­ta­ble epi­sodi de veure com gent jove, extra­or­dinària­ment pre­pa­rada, és inci­tada a mar­xar, men­tre que un dels empre­sa­ri­ats més impro­duc­tius d'Europa es quedi.

Cer­ta­ment, l'enal­ti­ment de l'emi­gració d'avui no és gratuït. De la mateixa manera que les dic­ta­du­res pro­mo­uen l'emi­gració per cana­lit­zar el des­con­ten­ta­ment social, el capi­ta­lisme espa­nyol sem­bla haver tro­bat la solució d'alleu­jar les ten­si­ons per ell pro­vo­ca­des. Així, si el crei­xe­ment econòmic del pas­sat fou asimètric, la crisi actual és dolo­ro­sa­ment desi­gual. Només cal veure que a la dramàtica minva d'ingres­sos del tre­ball, es dis­pa­ren els bene­fi­cis dels cen­te­nars de famílies més ben col·loca­des, no pas per mèrits, sinó per una situ­ació d'imme­res­cut pri­vi­legi. Així, els fabri­cants d'automòbils obser­ven que només el seg­ment de luxe incre­menta, i molt, les seves ven­des. O que els prin­ci­pals exe­cu­tius ban­ca­ris man­te­nen encara les seves milionàries retri­bu­ci­ons men­tre exe­cu­ten les irres­pon­sa­bles hipo­te­ques que poten­ci­a­ren. Això, com­bi­nat amb la cons­ta­tació que exis­teix un gruix de deso­cu­pats i sub­o­cu­pats sobre­qua­li­fi­cats –un de cada tres joves té títol uni­ver­si­tari–, fa que exis­teixi un poten­cial perill de deses­ta­bi­lit­zació social que el movi­ment 15-M no fa sinó con­fir­mar.

Aquest interès per des­pren­dre's del capi­tal humà, for­mat gràcies als recur­sos de tot­hom, evi­den­cia quin és el prin­ci­pal pro­blema de l'eco­no­mia espa­nyola: els diners són a les mans equi­vo­ca­des. L'estruc­tura de la pro­pi­e­tat, mal­grat dècades de democràcia, con­ti­nua, a grans trets, sem­blant a la del fran­quisme poste­rior al pla d'esta­bi­lit­zació. Els grans cognoms con­ti­nuen apa­rei­xent als con­sells d'admi­nis­tració dels antics mono­po­lis pri­vi­le­gi­ats. Una filo­so­fia de nego­cis molt deter­mi­nada encara per la ide­o­lo­gia de deter­mi­na­des sec­tes reli­gi­o­ses, dels sei­xanta ençà, mono­po­litza el dis­curs de les ins­ti­tu­ci­ons repre­sen­ta­ti­ves de l'empre­sa­riat i colo­nitza el pen­sa­ment econòmic. Els prin­ci­pis que regu­len l'estruc­tura econòmica, en la mateixa dre­cera que la dibui­xada pel seu bea­ti­fi­cat ins­pi­ra­dor, ins­pi­ren la política econòmica de tots els governs des de López Rodó ençà. Jerar­quia, obediència, elits mino­ritàries des­ti­na­des al lide­ratge i, sobre­tot, la paraula clau: sacri­fici. Sacri­fici per als tre­ba­lla­dors, és clar. I ara sem­bla que, amb parau­les de seda, s'inciti al sacri­fici d'una gene­ració a la qual es neguen opor­tu­ni­tats a casa. I no pas per manca de poten­ci­a­li­tat, sinó perquè la seva per­manència evi­den­cia que la majo­ria de qui ostenta la riquesa a Espa­nya no la mereix.

Una cons­ta­tació de qual­se­vol titu­lat uni­ver­si­tari sub­o­cu­pat és que bona part dels tre­ba­lla­dors pre­ca­ris dis­po­sen d'una for­mació molt supe­rior a la dels seus caps, o dels qua­dres inter­me­dis col·locats mit­jançant l'hispànic recurs al nepo­tisme. I en aques­tes cir­cumstàncies, la presència de joves sobra­da­ment pre­pa­rats repre­senta una amenaça a l'esta­tus d'una classe que passà de la dic­ta­dura a la democràcia tot ampli­ant pri­vi­le­gis.

Una de les cons­tants dels tre­ba­lla­dors exi­li­ats als publi­re­por­tat­ges al·ludits és la sor­presa en veure que a les seves empre­ses, nord enllà, el bon tracte rebut i el reco­nei­xe­ment de les pròpies habi­li­tats, en l'horit­zon­ta­li­tat de les rela­ci­ons labo­rals, i en la raci­o­na­li­tat dels hora­ris. En rea­li­tat, aquests prin­ci­pis són la nor­ma­li­tat en el món dels nego­cis civi­lit­zat. Les abu­si­ves pràcti­ques que neguen opor­tu­ni­tats sem­blen pròpies de les arre­la­des tra­di­ci­ons fran­quis­tes. Al cap i a la fi, la democràcia encara no ha entrat a dins de bona part de les empre­ses espa­nyo­les. I això, per cert, resulta tan poc pro­duc­tiu com expul­sar el talent.