Pairolí

Vaig com­par­tir poques coses amb tu, i no per res, sinó per falta de coin­cidència. Però sovint, en els dar­rers temps, havíem anat a la mateixa pàgina del mateix diari. I algun cop ho havíem par­lat amb satis­facció, apun­tant com dues per­so­nes d'aire tan dife­rent érem com­panys de viatge sobre el paper –o la pan­ta­lla–, i la con­vivència podia ser tan harmònica. Tu, meti­culós, enor­me­ment pru­dent amb el llen­guatge, evi­tant qual­se­vol excés per­so­nal, i jo... bé, ja ho sabeu.

El lema del teu bloc, Miquel Pai­rolí, és encara viu ara mateix, quan tu ja has tras­pas­sat, i cons­ti­tu­eix un bon tes­ta­ment vital; “l'alzina per­se­vera”, hi diu. L'alzina aquesta que creix forta a les teves ter­res de Girona, que dóna vida, que dóna suro, que és dis­creta i s'adapta als tons del pai­satge; l'alzina resis­tent, que tan poc neces­sita i que no desen­tona mai. Aquest eres tu, el colum­nista per­se­ve­rant, fidel a un diari i a un estil, d'escrits robus­tos, excel·lents i poc cri­da­ners. La soca que des­a­fia la mort quan l'arbre ja no hi és.

Des d'aquí el meu home­natge par­ti­cu­lar a la teva mesura i con­tenció, que molts cops ama­gava una força colos­sal. Com a la teva novel·la El con­vit, on un comis­sari fran­quista con­vida a sopar uns pares que pro­ven de sal­var el seu fill anar­quista; sota una apa­rença cor­tesa i for­mal, els dra­mes de la vida van cre­mant a l'inte­rior de les per­so­nes. Al teu dar­rer arti­cle vas abai­xar el teló amb una recepta d'arròs, que modes­ta­ment ofe­ries com a recepta d'escrip­tor i d'home decent. Que quo­tidià i que poderós.