Les formigues no són egoistes

Els situo. És un cap de set­mana de juliol. Al cos­tat de la gan­dula on prenc el sol, hi passa una cor­rua de for­mi­gues que en el pic de la calor cani­cu­lar, tran­sita a prop de la pis­cina. Prou lluny perquè cap esquitx d'aigua amb gust de clor pugui impac­tar i pro­vo­car una desgràcia en la ben orga­nit­zada columna que avança deci­dida sense atu­ra­dor. Unes van atra­fe­ga­des cap a la part enjar­di­nada, d'altres tor­nen car­re­ga­des de brins de bran­ques en direcció la boca del seu niu, cons­truït estratègica­ment uns metres més enllà, sota l'ombra d'una fron­dosa sàlvia. Paral·lela­ment, a la mateixa hora, per les car­re­te­res del país s'hi belluga nerviós i a bat­ze­ga­des un altre for­mi­guer. Cen­te­nars de milers de con­duc­tors, car­re­gats i angoi­xats, esca­li­vats per la calor des­plaçant-se en la mateixa direcció però amb objec­tius o des­ti­na­ci­ons dife­rents. Tots i cadas­cun d'ells tenen en comú que mal­grat estar al volant de cot­xes dife­rents van a pas de tor­tuga. Tots i cadas­cun d'ells són vícti­mes de la síndrome dels embus­sos segu­ra­ment gene­rats per ells matei­xos. I para­do­xal­ment i sense saber-ho, tots i cadas­cun d'ells tenen la solució a les seves mans per aca­bar amb els inex­pli­ca­bles embus­sos.

Encara que sem­bli men­tida, l'orga­nit­zació d'un for­mi­guer en movi­ment és molt millor, més efec­tiva, pràctica i efi­ci­ent que la caòtica i pre­te­sa­ment ben orga­nit­zada i ben regu­lada soci­e­tat humana. L'anàlisi del com­por­ta­ment dels for­mi­guers –i de les for­mi­gues en par­ti­cu­lar– en relació amb els embus­sos de trànsit, és un feno­men que ha por­tat de bòlit alguns dels millors cer­vells i eminències de les uni­ver­si­tats de més ano­me­nada d'arreu del món. Els fas­cina –i els haig de con­fes­sar que a mi també– que mal­grat la den­si­tat de trànsit i la cir­cu­lació infer­nal amb què es tro­ben aquests petits insec­tes cada dia quan fan ser­vir les vies d'entrada i sor­tida a les seves colònies, mai, mai hi hagi embus­sos. Nosal­tres, els humans, ja podem anar dis­se­nyant car­re­te­res i vies ràpides, nave­ga­dors i cot­xes amb una potència que està a anys llum de les fràgils came­tes de les for­mi­gues que no ens en sor­tim.

Mal­grat que tota la tec­no­lo­gia és al nos­tre favor sigui estiu o hivern, Sant Joan o la Puríssima, les cues, les cara­va­nes i les reten­ci­ons llarguíssi­mes sense un motiu apa­rent –acci­dents, obres, excés de vehi­cles a banda– són un clàssic. Quants de vostès no s'han des­es­pe­rat estant parats sense que hi hagi res que raci­o­nal­ment expli­qui aque­lla retenció? I quants de vostès no han deci­dit viat­jant per l'auto­pista enmig d'un embús, esmu­nyir-se cap al car­ril de l'esquerra –en teo­ria, el ràpid– i veure que els que avan­cen van per la dreta? I a quants de vostès no els ha pujat la mosca al nas i no han fet un cop de volant, posant en perill tota la cua, o sigui la resta de con­duc­tors, per arri­bar pri­mer al forat que queda en un car­ril que uns metres més enda­vant també s'atu­rarà? Els biòlegs que han estu­diat les for­mi­gues han arri­bat a la con­clusió que això elles mai no ho farien, com diu el famós eslògan dels gos­sos aban­do­nats. Amb les rutes esta­bler­tes i mar­ca­des per unes fero­mo­nes que dei­xen anar, les for­mi­gues amb molta més consciència de grup que nosal­tres, que som un colla d'indi­vi­du­a­lis­tes, no s'avan­cen entre elles i man­te­nen una velo­ci­tat més o menys cons­tant. Aquest fet els per­met ser molt més efi­ca­ces, evi­tar col·lapses i con­ges­ti­ons i fluir com si res cap al seu objec­tiu. El que els importa és que la colònia fun­ci­oni perquè s'hi juguen la super­vivència del grup. En el nos­tre cas, asse­gu­ren els científics que ens han estu­diat, el que més importa als indi­vi­dus al volant és arri­bar com més aviat millor sense que ens importi a quina hora ho fan els altres que com nosal­tres també són a la car­re­tera per arri­bar a la seva des­ti­nació. És un peix que es mos­sega la cua, un cer­cle viciós del qual en podríem sor­tir si actuéssim tots en bloc. Però demano un impos­si­ble. Les for­mi­gues no són egois­tes, però nosal­tres sí, i men­tre ens con­ti­nuem com­por­tant com el que som hau­rem d'accep­tar dia sí i dia també estar atra­pats en algun coll d'ampo­lla. En aquell moment per­dut, allà dins en la inti­mi­tat del vehi­cle i amb la forma del seient del nos­tre cotxe inte­grat en el nos­tre cos estres­sat, serà bo pre­gun­tar-nos si calia que l'espècie humana evo­lu­cionés tant per veure'ns superats per les for­mi­gues.