Insomnes i tocacampanes

A vega­des invo­quem el nom de la tra­dició en va. Diem: ha estat, és i serà, però no ens pre­gun­tem si és bo o dolent. ¿Sonen de mati­nada les cam­pa­nes d'una església rural i impe­dei­xen el son d'uns esta­dants de vacan­ces? Colla de d'urba­ni­tes pixa­pins, les cam­pa­nes han sonat sem­pre i mai no s'havia quei­xat ningú. Perdó. Pot­ser hem obli­dat les pre­gun­tes fona­men­tals: ¿Per què han tocat sem­pre les cam­pa­nes? ¿Cal que sonin ara? I sobre­tot: ¿Cal que sonin de mati­nada? A molts pobles han dei­xat de tocar a morts i a bateig, i no ha pas­sat res. En algun, les noves luc­tu­o­ses les dóna un mossèn enro­ga­llat a través d'un curiós sis­tema de mega­fo­nia, i ningú no ha pro­tes­tat, ni per tanta aber­ració moder­nit­za­dora ni tam­poc perquè gai­rebé mai no s'hi entén res. Si la funció de les cam­pa­nes (almenys de mati­nada) és només donar l'hora i tot­hom té rellotge, ¿no resul­tarà que són un ves­tigi folklòric encan­ta­dor, però sense funció objec­tiva? Hi ha pobles on les cam­pa­nes s'atu­ren de les dotze de la nit i no ha pas­sat res: a les vuit tor­nen a sonar i tot­hom con­tent. Si, a més, una clau­di­cació tan menor afa­vo­reix una acti­vi­tat econòmica que em bene­fi­cia, jo m'ho pen­sa­ria dues vega­des abans de dir pixa­pins a ningú. Ja li refre­ga­ria les meves tra­di­ci­ons secu­lars pels mor­ros a les dotze del mig­dia i, posats a fer-ho gros, toca­ria a some­tent.