Malbarataments, aquí i ara

Encara que tin­guem fona­ments, que els tenim molt lluny de tot vic­ti­misme gratuït, per quei­xar-nos de con­di­ci­o­nants externs que llas­ten el nos­tre poten­cial econòmic i de benes­tar –sobre­tot l'escan­dalós dèficit fis­cal amb la hisenda espa­nyola–, cal també esta­blir cri­te­ris sobre l'eficiència interna de la nos­tra eco­no­mia/soci­e­tat. Els recur­sos dis­po­ni­bles són sem­pre escas­sos vers unes neces­si­tats en prin­cipi il·limi­ta­des i esco­llir és a la base d'un argu­ment tan humà com l'econòmic (Rob­bins arri­bava a enfo­car l'ús alter­na­tiu del temps limi­tat per una per­sona i Robin­son Cru­soe podia esco­llir entre fer-se un canal per l'aigua, una inversió per al futur, o el lleure).

Crec que podem par­lar de mal­ba­ra­ta­ments d'aquests recur­sos sem­pre escas­sos quan no se'n treu el fruit adi­ent, quan els per­dem de manera que es pot arri­bar a mesu­rar aquesta pèrdua res­pecte a la pro­ducció asso­li­ble amb un ús més efi­ci­ent. Minva doncs del PIB, esti­mació sem­pre com­plexa. Els cau­sants poden ser con­duc­tes pri­va­des, empre­ses o per­so­nes, o admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, o amb­dues.

Però posem ja alguns exem­ples per a mi apli­ca­bles tant a Cata­lu­nya com a altres indrets: començo pel tan visi­ble cas del nos­tre trans­port de mer­ca­de­ries, del qual tant depe­nem. Només cal moure's una mica per obser­var que el trans­port per car­re­tera és del tot pre­do­mi­nant, amb cos­tos que poden repre­sen­tar entre un 10% i un 15% del valor de la mer­ca­de­ria; per tren –Renfe!- no arriba en cap cas al 10%, men­tre que a prou països euro­peus entre el cost fer­ro­vi­ari i de vega­des el dels canals suposa fins al 35%. És clar que encara estem espe­rant asse­guts el cor­re­dor del Medi­ter­rani i l'enllaç amb el port… Llast per expor­tar, doncs.

Un altre és l'elecció entre trans­port públic i cotxe par­ti­cu­lar, tan sovint ocu­pat per una sola per­sona. El cotxe pri­vat és un estri caríssim: els cos­tos pri­vats ja se'ls coneix cadascú i prou que se'n quei­xen. Però es ten­deix a obli­dar els cos­tos assu­mits, pel seu fun­ci­o­na­ment, pel sec­tor públic: caríssi­mes infra­es­truc­tu­res, sobre­tot en àrees urba­nes, i man­te­ni­ment també car: la necessària regu­lació (semàfors, senya­lit­zació, radars) i els con­trols poli­ci­als de vega­des molt inten­sos pels embus­sos; els cos­tos de l'acci­den­ta­li­tat: tras­llats i cos­tos sani­ta­ris crei­xents; cam­pa­nyes d'infor­mació; la con­ta­mi­nació, un 65% de la de Bar­ce­lona, amb el seu impacte social i sani­tari i/o cam­pa­nyes de cor­recció atmosfèrica… En con­junt un gran cost per a la Gene­ra­li­tat i els ajun­ta­ments, ben per sobre de la fis­ca­li­tat del cotxe, que, per cert, en bona part va cap a l'Estat cen­tral.

Un altre exem­ple pot­ser més plàstic o visi­ble és el des­a­pro­fi­ta­ment de les dei­xa­lles que encara prac­ti­quem a Cata­lu­nya, encara que s' hagi reduït en els dar­rers anys. Creu, lec­tor, que reci­clem tot el que podríem? Ho dubto: poca col·labo­ració en la clas­si­fi­cació de les escom­bra­ries, pro­ces­sos incom­plerts per arri­bar a fer-ne com­pos­tos o adobs de les orgàniques, la no-recu­pe­ració de paper o vidre...

I sí, encara m'impres­si­o­nen els arma­ris o els calai­xos plens de medi­ca­ments, cadu­cats o no. Hi ha un abús de l'usu­ari, molt sovint auto­me­di­cat!, con­sen­tit pel sis­tema sani­tari, “de recepta fàcil”. Sento avi­sar però el copa­ga­ment vindrà, amb un per­cen­tatge supe­rior de paga­ment a la farmàcia, modu­la­ble per renda, i pot­ser tenint en compte que la visita a l' ambu­la­tori a Suècia són 8 euros.

A l'ense­nya­ment, al cos­tat de tots els argu­ments soci­als que vul­guin, també hi tro­bem mal­ba­ra­ta­ment: en l'aban­do­na­ment esco­lar. Són recur­sos esmerçats al llarg d' uns cur­sos sense resul­tat. A ESO i bat­xi­lle­rat segu­ra­ment és més tole­ra­ble. En l'àmbit uni­ver­si­tari l'aban­do­na­ment és molt alt, amb cost per alumne i curs fet (més o menys, ja m'ente­nen) de 8.000 euros, el 87% dels quals són d'apor­tació pública. També hi ha dis­fun­ci­o­na­li­tats del tipus de sub­o­cu­pació o de sobre­for­mació envers el que demana el mer­cat (aquest con­cepte del qual fugien com del dimoni els meus col·legues pro­gres acadèmics) o, insis­teixo, d' adap­tació de les titu­la­ci­ons a les neces­si­tats de la soci­e­tat que paga.

Un tema menor per aca­bar: la pro­li­fe­ració de gos­sos a les nos­tres ciu­tats i viles. Em diuen que el seu cost par­ti­cu­lar men­sual s'enfila fins als 250 o els 500 euros. D'altra banda, soci­al­ment, els seus amos i mes­tres­ses fan una gran ocu­pació dels espais públics, vore­res, pla­ces, parcs, inten­si­fi­cada pels seus sovin­te­jats com­por­ta­ments incívics: per exem­ple no por­tar-los lli­gats, o no reco­llir les defe­ca­ci­ons. Ah, i la seva con­tri­bució a la con­ta­mi­nació acústica, amb sorolls a cases i els patis. Qui ho regula de veri­tat tot això? Què paguen pel seu caprici? Ho saben com ho tenen a Angla­terra?

Ja he dit que reduir el con­junt d'aquests i altres mal­ba­ra­ta­ments ens podria con­duir a mesu­rar els guanys poten­ci­als en benes­tar (i pro­ducció).