A habitació de planta?
de la crisi
Assistim a una certa campanya del govern estatal adreçada a esbombar alguns indicadors que en lloc de persistent caiguda de l'economia espanyola podrien registrar allò que se sol anomenar de ja “tocar fons” i que, al mateix temps, enceta la propaganda avançada en el sentit que al final del seu cicle electoral tan ple de sacrificis podrà presentar una situació “infinitament millor” ja amb creixement i més ocupació. En les darreres declaracions Rajoy afirma que l'economia espanyola ha sortit de l'UVI. Però a quina mena d'habitació i amb quin pronòstic? Cal destriar-ho una mica, tot plegat: dades actuals i perspectives. I és que és palès que des de les amenaces financeres al final de l'estiu de l'any passat, amb dubtes de solvència sobre el sistema bancari i amb una prima de risc/país per sobre dels 600 punts (ara uns 235) amb costos financers per l'endeutament extern de l'Estat i de moltes corporacions privades entre el 7% i el 8%, s'ha millorat molt en ambdós aspectes. I cal recordar que la crisi global va començar pel nivell financer i va incidir al cap d'uns mesos al real de la producció, inversió productiva, ocupació. Podrem esperar ara un moviment contrari i similar en el temps? No ho sé, però els experts en aquest camp avisen com a obstacle un necessari procés de desendeutament que, a banda del sector públic, afecta les empreses en termes de capacitat de nova inversió i el sistema bancari pel que fa a l'augment de la seva cartera de crèdit viu (ara en evolució general de signe negatiu).
Quant a una certa flexió en els indicadors de l'economia real, doncs benvinguts, però són ben microscòpics: creixement trimestral del PIB en una dècima després de deu trimestres de taxes negatives! Em ve al cap una certa confessió d'un analista europeu en el sentit que cal comprendre un cert avorriment en comentar prou temps tan sols coses negatives, si és que ara es passen un xic d'optimistes... D'altra banda, un expert com García Montalvo ens avisa que quan es fan les estimacions definitives de vegades han sorgit errors de ben bé tres o quatre dècimes. En termes de previsió del pols de la dinàmica del conjunt del producte es compta pel quart trimestre que segueixi aquesta tendència mínimament positiva. Quant a l'any vinent –clau per al Partit Popular–, registrem previsions prou disperses, des de tan sols un 0,5% d'augment del PIB estimat per la Comissió Europea, el 0,7% governamental, fins a l'entorn de l'1% emès per algunes plataformes patronals i bancàries espanyoles (el servei d'estudis de Caixa Catalunya arriba fins a l'1,5% per a Catalunya).
En general detecto una certa voluntat per part d'ens com ara l'Institut d'Empresa Familiar de la influent Comissió per a la Competitivitat, i d'alguns bancs d'esbombar missatges (hom diria que “coordinats”) en el sentit de la fi de la crisi. En tot cas, sobre aquests escenaris positius cal fer comentaris per posar-los en el seu context i supòsits. En primer lloc, que aquest pols no podrà tenir un reflex sensible pel que fa a ocupació: en una mateixa enquesta de l'Institut Empresa Familiar, malgrat registrar una millor conjuntura empresarial i fins i tot nous plans d'inversió, més de la meitat de les respostes són en el sentit de no ampliar plantilles, una quarta part de reduir-les i tan sols una mica més del 20% preveu nous contractes laborals nets.
Encara que està entès que les condicions d'oferta, és a dir, de competitivitat i costos, especialment laborals, ha millorat, sobre quina dinàmica de demanda es compta? La demanda interna no presenta una perspectiva per ajudar en aquesta remuntada: pel que fa al consum personal (cap a 2/3 de tota aquesta), les previsions van en el sentit que en lloc de la intensitat de davallada de fins al 4% anual se situï més a prop del 2% negatiu, d'acord amb el tarannà de la renda disponible i –diguem-ho tot– de la baixada de l'estalvi personal relatiu. Del sector públic en general tan sols es pot esperar que segueixi en procés d'ajust i, per tant, de poca aportació neta a l'activitat.
La inversió privada podria flexionar en positiu; després de prou anys de davallades anuals de l'ordre del 8% el Servei d'Estudis de la Caixa fa una previsió global del 2% positiu, però quan ha anat “forta” i ha generat ocupació ha crescut a ritmes de fins al 10%. Ja ens podem suposar que la clau en la qual es confia és en la demanda exterior, que de fet ja aporta un punt al nostre producte als darrers temps; però en aquest sentit el to europeu no està gaire clar, tal com ho fa entendre el darrer moviment del tipus d'interès del BCE, i a més, els marges s'estrenyen per la competència. Sí, és millor estar ja en habitació de planta. Però seguim en observació.
