Al sud i al nord

Mirem-nos el Sudan del Sud: té himne, no té infra­es­truc­tu­res, hi viuen més de cinc-cents grups ètnics dife­rents i no acaba de tenir les fron­te­res ben defi­ni­des. Tam­poc la manera com repar­tirà els bene­fi­cis del petroli: de moment, tots els ole­o­duc­tes pas­sen pel Sudan del Nord i no hi ha manera que els del Nord i els del Sud es posin d'acord. Al Sud, a més, quasi el noranta per cent de l'atenció sanitària va a càrrec de les ONG.

Set d'entre cada deu nens i nenes d'entre sis i dis­set anys no han anat mai a l'escola. Però no hi ha estat al món que no l'hagi feli­ci­tat perquè ha acon­se­guit la inde­pendència, la majo­ria ja l'han reco­ne­gut, molts d'altres han dit que el reco­nei­xe­ran aviat. Carai, els estats! Reco­nei­xen a l'Àfrica allò que alguns no reco­nei­xe­rien mai en altres llocs. D'altres, en canvi, reco­nei­xen nous estats d'altres llocs molt més fàcil­ment que no ho fan a l'Àfrica. Però tor­nem al Sudan del Sud. Han dei­xat que els mas­sa­cres­sin durant cin­quanta-cinc anys, l'última guerra n'ha durat vint-i-un, els britànics van colo­nit­zar-los abans que ho fes­sin els del Sudan del Nord. “Si una nació es defi­neix per les ganes de ser lliure, el Sudan del Sud s'ha gua­nyat de sobres la inde­pendència”, han dit ara pot­ser recor­dant que van fer la pri­mera guerra per inde­pen­dit­zar-se un any abans d'expul­sar els britànics. Hi estem d'acord. Espe­rem que els reco­nei­xe­ments no s'aca­bin i que vagin afe­gint-se altres nous estats en la gran assem­blea que és l'ONU. Pot­ser no tots hagin llui­tat tan inten­sa­ment. Però n'hi ha que van començar molt abans. I també tenen himne, uns quants grups ètnics dife­rents, unes fron­te­res un xic difu­ses i els van fallant les infra­es­truc­tu­res.