I de què riuen aquesta gent?

Vostès saben de què riuen aquesta gent? Per què, encara que el món s'enfonsi, ells estan con­tents com unes cas­ta­nyo­les? Si qual­se­vol dia fan un sim­ple exer­cici d'obser­vació periodística s'ado­na­ran que molts dels caps gros­sos que sur­ten als dia­ris o a la tele­visió, som­ri­uen. Alguns fins i tot es tren­quen el pit des­ca­ra­da­ment. Aquests dies, arran de l'escàndol pro­ta­go­nit­zat pel diari News of de World, pot­ser algú es pen­sava que el seu pro­pi­e­tari, Rupert Mur­doch, estava trist o afec­tat per les gravíssi­mes acu­sa­ci­ons que li plo­uen de tot arreu. Pun­xar telèfons o tenir vin­cles amb el crim orga­nit­zat no és cap broma. Doncs res d'això, el senyor Mur­doch estava con­tent com un gínjol i som­reia com un conill. Com a mínim fins al dia que va anar a dema­nar dis­cul­pes a la família de la nena assas­si­nada men­tre els seus esbir­ros li mani­pu­la­ven la bústia del telèfon mòbil. La seva mà dreta, Rebekah Bro­oks, també es pixava de riure, fins que va anar a la gar­jola, és clar. A les pagi­nes d'eco­no­mia també veiem sovint que les reu­ni­ons dels capi­tos­tos de la Unió Euro­pea per tro­bar una solució a la crisi econòmica són un fes­ti­val de l'humor. Sem­pre que es veuen, inter­can­vien abraçades, petons, copets a l'esquena i mol­tes ria­lles, encara que després no siguin capaços de posar-se d'acord en res de pro­fit. Hi ha mili­ons de per­so­nes que estan espe­rant angoi­xa­des una res­posta que faci dis­mi­nuir l'atur, que freni l'esca­lada del deute o que esta­bi­litzi els mer­cats, però ells no per­den aque­lla ale­gria. Alguns ni quan estan malalts fan mala cara. El pre­si­dent de Veneçuela, Hugo Chávez, aca­bat d'ope­rar de càncer, riu al cos­tat de Fidel Cas­tro, que, per cert, fa poc tenia un peu a l'altre barri. Alguns estan ale­gres fins i tot quan els dete­nen. Mirin, si no, algun dels enxam­pats en les últi­mes ope­ra­ci­ons de la poli­cia a Bar­ce­lona. Els relleus de minis­tres son un motiu d'ale­gria. El rei, el pre­si­dent del govern i el titu­lar de Justícia es par­tien la caixa davant l'últim acu­dit del minis­tre Blanco, can­di­dat clar al club de la comèdia.

Això de riure a la càmera es una manera de comu­ni­car con­fiança, segu­re­tat i salut. Però jo crec que hi ha alguna cosa més. Per mi que ells saben alguna cosa que als nor­mals se'ns escapa. Si no, de què riuen?