Quan el mal ve de l'Estat

En l'assaig L'efecte Llu­ci­fer, Phi­lip Zim­bardo raona a la llum de les tor­tu­res a ira­quians prac­ti­ca­des per sol­dats nord-ame­ri­cans com és pos­si­ble arri­bar al mal a par­tir del bé, i que no hi ha cap apor­tació a instàncies supe­ri­ors del sis­tema, en el grau d'abs­tracció que sigui, ni per tant cap prin­cipi supe­rior que jus­ti­fi­qui que es come­tin atro­ci­tats. Zim­bardo pren com a mate­rial del seu estudi els fets de la presó ira­quiana d'Abu Ghraib i a la presó de Stan­ford després de la guerra de l'Iraq, i par­teix de la ter­ri­ble qüestió –o no tan ter­ri­ble, sinó tan sols imme­di­ata, quo­ti­di­ana– de fins a quin punt cadascú de nosal­tres matei­xos, posat en la situ­ació apro­pi­ada (o ina­pro­pi­ada) seria capaç de com­por­tar-se tan per­ver­sa­ment com aquests que en ter­cera per­sona ens sem­blen tan repro­va­bles. Pot sem­blar que aquest grau de mal­dat, que comença per la tor­tura i en algun cas acaba amb la mort, per sort és ara ini­ma­gi­na­ble a Cata­lu­nya, perquè no es donen les con­di­ci­ons objec­ti­ves, perquè ens hem dotat de meca­nis­mes civils que ho fan impos­si­ble.

I això no obs­tant, quan s'ajun­ten les cir­cumstàncies que ho fan pos­si­ble, en la vida quo­ti­di­ana salta l'espurna i es pro­du­eix allò que no forma part del que s'espera, allò que no s'hau­ria ima­gi­nat mai ningú: un noi de quinze anys apa­reix apu­nya­lat de mati­nada; això és excep­ci­o­nal i de moment no se sap qui ha estat; d'altra banda, i això és per desgràcia més habi­tual, el veí que tot­hom con­si­de­rava tan pacífic, tan ama­ble, tan nor­mal –la nor­ma­li­tat, una hidra de nou caps!–, un bon dia mata a trets les cri­a­tu­res i la dona i es dis­para al cap.

La temp­tació de bus­car i res­se­guir cau­ses i efec­tes és tan apas­si­o­nant com peri­llosa en si mateixa. Es parla de l'efecte mimètic, de l'acció per sim­pa­tia, dels efec­tes para­do­xals de les exhi­bi­ci­ons exem­pli­fi­cants, del meca­nisme de les neu­ro­nes-mirall. La cru­el­tat, la violència, la sang, la ina­ca­ba­ble recança del sàdic són objec­tes de con­sum, i fins i tot quan, amb la millor i més honesta intenció del món –o impos­tant-la– se'n parla per blas­mar-ho, per posar-hi remei, l'efecte és més cru­el­tat, més violència, més sang. La mar com més té més brama.

El pro­blema adqui­reix una altra dimensió quan el mal ve de l'Estat. Per defi­nició i tal com tots sabem, l'Estat té el mono­poli de la violència, i l'exer­ceix de forma física a través de l'exèrcit i la poli­cia i de forma social a través d'Hisenda i de la Judi­ca­tura (i no és un acu­dit dolent), i quan s'ajun­ten tan­tes prer­ro­ga­ti­ves sota la cober­tura legal es fa difícil esta­blir un con­trol fia­ble sense que contínua­ment s'esca­pin irre­gu­la­ri­tats. I una irre­gu­la­ri­tat en l'ús ins­ti­tu­ci­o­nal de la violència és el Mal, amb majúscu­les, el que no pot ser jus­ti­fi­cat per debi­li­tats tran­sitòries, per errors o dis­fun­ci­ons, perquè té al dar­rere la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació que com­porta l'acord de la ciu­ta­da­nia. És, en el sen­tit més arquetípic, en el sen­tit essen­cial, l'Infern, allò que si es con­testa de base s'estarà qüesti­o­nant l'essència mateixa de l'Estat, i això ja sabem que no serà mai permès.

Així i tot, esta­ria una soci­e­tat madura dis­po­sada a dur a terme tal cosa? La pre­gunta pot sem­blar cap­ci­osa per mol­tes raons, la pri­mera de les quals és que no apa­rei­xen a la vista soci­e­tats que es puguin qua­li­fi­car sense angúnia de madu­res, perquè fins i tot en les que més s'ha cai­gut en la temp­tació de qua­li­fi­car de modèliques, d'apro­xi­ma­ci­ons al paradís, hi apa­rei­xen de cop escàndols que posen en evidència la fra­gi­li­tat de les grans estruc­tu­res ins­ti­tu­ci­o­nals, la cor­rupció oculta sota el gla­mur, que des­co­brei­xen l'hor­ror i la men­tida.

L'Estat resulta ser, per tant, el més genuí gene­ra­dor del Mal, l'únic que pot atri­buir-se'l en pro­pi­e­tat, que no es pot excu­sar en cir­cumstàncies, en l'anècdota. L'ate­nu­ant de l'impon­de­ra­ble és incom­pa­ti­ble amb la natura abso­luta de l'Estat, i des de l'Estat mateix s'ha fet l'elecció: davant de la renúncia a la seva prer­ro­ga­tiva, es pre­fe­reix assu­mir el Mal, tot i que no cal dir que alguns pixa­tin­ters de ter­cera cate­go­ria no se n'han ado­nat, o bé insul­ten la intel·ligència de la ciu­ta­da­nia fent veure que no se n'han ado­nat. No cal dir noms: el lec­tor en tro­barà uns quants a les pla­nes de política.

L'altre dia, una bona amiga em con­tava que ha apa­re­gut al pati de casa seva, a Vila­franca del Penedès, un gat petit mal ferit a per­di­go­na­des. Fetes les inda­ga­ci­ons entre els veïns, s'ha aca­bat des­co­brint que l'autor dels trets és un vell a qui els gats, pel que diu, li fan malbé les plan­tes. El cas pot sem­blar fútil, però no ho és gens. Pul­si­ons emo­ci­o­nals al marge, és la punta d'un ice­berg. Som uns des­co­ne­guts de nosal­tres matei­xos, diu Nietz­sche a l'arran­cada de La gene­a­lo­gia de la moral. A mi, matí sí matí no, envi­ats pels cafres de l'Ajun­ta­ment m'ame­nit­zen el silenci de le sis del matí els emple­ats de la neteja amb unes màqui­nes aspi­ra­do­res de pinassa que fan tan de soroll que ells matei­xos han de dur pro­tec­tors d'oïda, com els guies d'avi­ons als aero­ports. Si no fos per la segura expec­ta­tiva que tot seguit em visi­ta­ria la poli­cia, m'esta­ria jo mateix de sor­tir amb el bat de beis­bol del meu fill a des­tros­sar l'apa­rell assassí de tim­pans? M'esta­ria d'obrir el cap del qui provés d'impe­dir-m'ho?

Són, com el lec­tor pot ima­gi­nar, pre­gun­tes genèriques. Anava a dir que si un ha fet una vida sen­ti­men­tal i intel·lec­tual mit­ja­na­ment satis­factòria, a la meva edat aques­tes pul­si­ons estan con­tro­la­des, però sem­bla que no n'estan tant per car­re­gar-se gats inde­fen­sos amb una esco­peta de balins. Per aquí es comença, i al final ens observa –però no, pel que es veu, a si mateix– l'ull omni­pre­sent de l'Estat.