No hi ha preguntes

Ho comentàvem ahir a propòsit de la dimissió del pre­si­dent valencià Fran­cisco Camps, que no adme­tia pre­gun­tes en les seves rodes de premsa des de feia molt temps. El cas de Camps és, segu­ra­ment, més sig­ni­fi­ca­tiu que d'altres, pel pes que té la figura de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, però això de fer rodes de premsa o com­pa­rei­xen­ces en les quals no es dóna als peri­o­dis­tes pre­sents la pos­si­bi­li­tat de fer pre­gun­tes és un cos­tum que ha anat crei­xent en els últims temps. Com a rebuig a aquesta política, dife­rents peri­o­dis­tes i mit­jans s'han afe­git al movi­ment sen­se­pre­gun­tes­no­hi­ha­co­ber­tura. “Quan un polític com­pa­reix i no accepta pre­gun­tes, aquesta és la notícia. El que digui és publi­ci­tat i l'hau­ria de pagar”, ha escrit el pro­fes­sor de ciències polítiques Antón Losada, un dels seus pro­mo­tors. Als polítics també els queda la pos­si­bi­li­tat de pen­jar un vídeo a You­tube, i pas­sar-nos l'enllaç. I nosal­tres, a la feina, bus­cant altres infor­ma­ci­ons més interes­sants per als lec­tors, que és el que toca.