“Un món Barça”

Shakira ha decla­rat que vol “un món Barça”. Des dels camps més diver­sos no es para d'invo­car la figura de Josep Guar­di­ola i del FC Bar­ce­lona. “Hem de tre­ba­llar de la mateixa manera que juga el Barça!”, voci­fe­rava l'encar­re­gat d'un taller mecànic on vaig anar a reco­llir el cotxe. Ho feia enmig d'una escena molt expres­siva, tot alçant una clau anglesa amb la mà i entre els som­riu­res sarcàstics dels altres tre­ba­lla­dors. El cas és que una vapo­rosa i emba­fa­dora metàfora Barça impregna tots els àmbits: fami­liar, labo­ral, econòmic i fins i tot aque­lla part dedi­cada a l'oci. Arri­bats a aquest punt d'inflació es fa ine­vi­ta­ble remar­car que l'estil d'un grup de mul­ti­mi­li­o­na­ris que juga a fut­bol –per sublim que sigui el seu joc, que ho és– no sem­pre pot ofe­rir res­pos­tes simètri­ques a les com­ple­xi­tats que plan­teja la soci­e­tat en les seves múlti­ples face­tes.

Amb tot, al vol­tant del fut­bol i del Barça, es des­plega una para­doxa llu­mi­nosa, digna dels sofis­mes del Ban­quer anar­quista de Fer­nando Pes­soa, una obra menor d'aquest escrip­tor por­tuguès, que exposa en forma de diàleg les tru­culències intel·ligents d'un indi­vidu que intenta jus­ti­fi­car la seva con­dició de ban­quer i, alhora, d'anar­quista. Amb la ines­ti­ma­ble col·labo­ració ali­e­nant de les prin­ci­pals capçale­res del peri­o­disme espor­tiu se'ns rei­tera que Masc­he­rano, Cesc o Ale­xis Sánchez han deci­dit per­dre diners per jugar en el Barça. En rea­li­tat volen dir que aquests juga­dors han deci­dit gua­nyar menys diners que si jugues­sin en altres equips, que els paga­rien millor. Para­doxa llu­mi­nosa per als amants dels trans­va­sa­ments con­cep­tu­als: només les grans pos­ses­si­ons de diner per­me­ten renun­ciar a l'escla­vi­tud del diner. En aquest sen­tit Shakira té un pèl d'encert a l'hora de desit­jar l'impos­si­ble: “Un món Barça”.