Democràcia amb majúscules

Escric aquesta xoco­lata de Bris­tol estant i apro­fito l'avi­nen­tesa per fer-vos un petit resum de les refle­xi­ons habi­tu­als dels angle­sos als quals acos­tumo a ata­ba­lar amb un tema recur­rent de les meves visi­tes al Regne Unit: Escòcia i la volun­tat del seu pri­mer minis­tre de con­vo­car un referèndum d'inde­pendència, les even­tu­als reac­ci­ons de Lon­dres i les ine­vi­ta­bles com­pa­ra­ci­ons amb Cata­lu­nya.

Aquest cop em costa més que mai par­lar d'aquests temes amb els meus amics britànics, perquè el serial Mur­doch capta tota la seva atenció, amb un ritme tele­vi­siu que deixa anar nous detalls reve­la­dors cada cop que l'audiència decau. Tan­ma­teix me'n surto i acon­se­gueixo fer-los par­lar del meu tema favo­rit i els seus rao­na­ments em resul­ten molt fami­li­ars. Els angle­sos estan una mica farts dels esco­ce­sos i les seves cons­tants quei­xes i rei­vin­di­ca­ci­ons. Con­si­de­ren Escòcia una part impor­tant del Regne Unit i no els fa cap gràcia una even­tual sepa­ració. Cre­uen que Sal­mond i el seu Par­tit Naci­o­nal Escocès ja can­sen quan dema­nen un millor finançament, perquè des de l'inici de la devo­lu­tion no han fet res més que obte­nir més diners i més auto­go­vern. Asse­gu­ren que sense els diners de Lon­dres els esco­ce­sos viu­rien en la misèria, i no volen ni sen­tir a par­lar del petroli del mar del Nord, que con­si­de­ren que no entra en l'equació de les balan­ces fis­cals. Viuen com un greuge insu­por­ta­ble que els angle­sos hagin de pagar milers de lliu­res cada any per anar a la uni­ver­si­tat, alhora que els esco­ce­sos gau­dei­xen de gratuïtat abso­luta en els seus estu­dis supe­ri­ors.

És a aques­tes alçades de la con­versa quan sento una mena d'alleu­ja­ment. Penso que tant que ens emmi­ra­llem en els esco­ce­sos i ens quei­xem del tracte de Madrid vers Cata­lu­nya, i al cap i a la fi la seva situ­ació no es tan dife­rent de la nos­tra. Les quei­xes dels angle­sos no són tan dife­rents de les de l'espa­nyol mitjà res­pecte de Cata­lu­nya. El miratge s'acaba ràpida­ment. La con­versa con­ti­nua i les simi­li­tuds s'aca­ben aquí, malau­ra­da­ment. Esmento la pos­si­bi­li­tat d'un boi­cot als pro­duc­tes cata­lans per part d'Espa­nya en cas d'una even­tual inde­pendència i els meus amics angle­sos em miren amb estra­nyesa. Explico el man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal de l'exèrcit de man­te­nir la uni­tat d'Espa­nya i riuen amb incre­du­li­tat. És ales­ho­res quan entenc per què els britànics són dels pocs que poden escriure la paraula democràcia amb majúscu­les. Els angle­sos inten­ta­ran evi­tar la inde­pendència d'Escòcia, però en cap cas igno­ra­ran la volun­tat dels esco­ce­sos. “Mur­doch és aus­tralià, no pas anglès”, em recor­den.